Badar: La Catalunya del Nord, també

El mes de novembre, i durant tres dies, més d’un miler de manifestants convocats per l’organització Tsunami Democràtic tallaren en senyal de protesta la frontera de la Jonquera a l’autopista. Estratègicament, decidiren fer-ho, per pocs metres, dins de territori de la Republica Francesa. Em va fer mal a l’oïda que, tant a la ràdio com a la televisió, els enviats especials que informaven la seva audiència de les novetats de la concentració es referissin per sistema al cantó francès o al cantó català quan es referien a la gent que anava d’una banda a l’altra. Entenc l’entusiasme d’alguns informadors; però, precisament per això, haurien de reflexionar sobre la poca consideració que, involuntàriament, les seves paraules representaven respecte a la Catalunya del Nord. Parlem del territori que, formant part del Principat de Catalunya, sota la corona espanyola i en virtut del Tractat dels Pirineus del 1659, va pasar a domini francès. Si des del punt de vista polític la situació avui no té res a veure amb la força de la catalanitat dels veïns del sud, des d’una perspectiva cultural i artística, terreny en el qual es mou Bonart, la Catalunya del Nord ha mostrat sempre un gran dinamisme. La revista se’n fa sovint ressò. Una recent visita a Perpinyà, la capital de la Catalunya del Nord, còmodament connectada ara pel TAV amb Figueres, Girona i Barcelona, em permetia comprovar la vitalitat cultural de la vila i el seu compromís amb la catalanitat i progressivament amb la llengua. Precisament aquells dies acabava de començar una programació estable de cinema en llengua catalana. Més enllà que en el seu moment Dalí situés l’estació de Perpinyà com a centre còsmic de l’univers, avui la ciutat és seu d’esdeveniments anuals com ara el Visa pour l’Image –que és la mostra de fotoperiodisme i fotografia d’actualitat més important d’Europa–, el festival de teatre d’estiu i el de músiques contemporànies. Tots connectats i cooperant amb esdeveniments o institucions com ara Temporada Alta, el Festival Grec o el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Aquí no hi ha frontera que talli res. Pero la internacionalment i reconeguda  projecció artística i cultural del Rosselló és deguda a una encantadora vila de poc més de set mil habitants, pràcticament fronterera. Ceret, seu del Museu d’Art Modern, obert el 1950, amb peces de gran qualitat dels grans noms de l’impressionisme, el surrealisme o el cubisme. Picasso i Juan Gris, després també Matisse, Braque, Chagall, Miró o Tàpies són alguns dels artistes que descobriren el Vallespir per pasar-hi temporades i pintar amb la serenor i els paisatges que els oferia Ceret. La visita és obligada per als aimants de l’art i de la cultura per esbrinar com aquest racó petit i modest de la Catalunya del Nord va poder atraure tant talent. A la imatge, Museu d'Art Modern de Cert. Inauguració de l'exposició d'Andre Masson. Juny del 2019. Aquest article es va publicar en l'edició de paper de bonart n. 189 (febrer, març i abril del 2020)