Adrian Melis subverteix la realitat a La Fundació Cerezales Antonio y Cinia

La Fundació Cerezales Antonio y Cinia (FCAYC), carrer Antonino Fernández 76 de Cerezales del Condado (Lleó), presenta del 6 d'agost al 12 de novembre l'exposició individual de l'artista cubà Adrian Melis (l'Havana, 1985) El silenci absolut no existeix. El treball multimèdia d'Adrian Melis observa i reinterpreta les estructures financeres, polítiques i socials tant de Cuba com d'Europa i les formes en què aquestes estructures modelen a les persones; com afecten a la societat i la seva percepció de la realitat. Melis s'inspira principalment en temes com la ineficàcia burocràtica, la desocupació, la corrupció de l'Administració i de les grans empreses, i crea mecanismes de l'status quo alternatius, amarats d'ironia, de l'absurd o el poètic. Realitza alteracions de la realitat que solen revelar tensions i confusions entre causa i efecte, o el significant i el significat, a través de la manifestació de les absències, ja siguin formals o conceptuals, que són recurrents en la seva obra. El silenci absolut no existeix pren com a premissa la teoria de John Cage que afirma que el silenci és inexistent i continua observant paisatges sonors, tant audibles com abstractes, en l'obra d'Adrian Melis. Si ens fixem en el component sonor dels seus treballs, es revela que aquests sons, registrats entre el soroll del capitalisme i els ecos del comunisme, entre el so i el no-silenci, transmeten l'estat neuròtic d'un món en el qual la crisi política, econòmica i, hi ha qui diria que d'imaginació, ha pres el control. El rugit d'una destructora de paper desfent els CVs de 3000 aturats espanyols (Surplus Production Line) es juxtaposa als 150 somnis de treballadors cubans que es quedaven adormits en els seus llocs de treball (Dreams Production Plan). En un punt, el pare de l'artista, que segueix creient en la utopia de Fidel Castro, intenta reconciliar-se amb el futur de Cuba en una entrevista muda (The New Man and my Father), mentre que en un altre, diverses dones grans cubanes canten a seu gloriós passat (Glories of a Forgotten Future). Mobles, trastos, terra, galledes i contenidors reprodueixen l'estudi de so que Melis va oferir a diversos refugiats perquè representessin sonorament el seu viatge fins a Atenes i donessin forma al futur que somiaven (Anechoic Room). Tots aquests sons i no-sons componen un paisatge sonor a la sala d'exposicions. El silenci absolut no existeix vol convidar a gaudir de l'exhibició a manera de "escolta reduïda", la qual el compositor francès Pierre Schaeffer considera l'estat d'escolta més avançat, ja que demana que l'oient entengui el so d'una imatge com alguna cosa ontològicament autònom i separat de la seva font, com un material en brut, per si mateix. L'experiència psicosomàtica que provoca la presència d'un so acusmàtic a la sala d'exposicions, un so que es pot sentir però no veure, imita la neurosi i a altres problemes mentals, entre els símptomes hi ha el sentir veus. I és que, ¿no ens hem convertit ja, d'alguna manera, en éssers neuròtics en formar part de l'economia neoliberal? No escoltem veus i murmuris que ens parlen? L'absolut silenci de l'estat de crisi podria ser el interludi impossible. A la imatge, fotograma d'"Anechoic Room" d'Adrian Melis.