Xavier Corberó (1935-2017), del refinament al brutalisme escultòric

L’escultor Xavier Corberó (1935-2017) abans d’abandonar-nos ha recorregut tota l’escala social: d’aprenent d’artista a mecenes d’art. Des del naixement viu en un ambient artesà, artístic i cultural. El seu pare fou un dels creadors de l’Escola Massana d’arts i oficis integrats a la societat real, escola a la qual assistí per aprendre-hi les arts aplicades. La família Corberó tenia un negoci capdavanter molt arrencat i consolidat en metal·listeria. Seguien l’estil i ordre dominant, el noucentisme (l’art que es volgué propi i típic de la nova Catalunya). Quan el futur artista cregué que ja estava suficientment preparat se’n va anar a la Central School of Arts and Crafts de Londres (on ofici, indústria i execució formal –estètica– s’entenien com a integrats). Per si manqués alguna cosa encara, i per saber modelar a la perfecció, va anar a treballar a la Fonedora Medici, de Lausana. Tanmateix Corberó se sentia convençut que era més picapedrer –com Miquel Àngel, l’escultura del levare (treure, excavar, trobar) i no el d’aggiungere (construir, modelar)– que no pas modelador, polidor. Se li notaven dots personals i un impuls més per exercir –i reeixir– l’activitat escultòrica creadora directa –amb els oficis només com a ajuda pràctica– que no pas per als acabats. Per exemplificar-ho, i que sigui efectiu, se sentia més un sensualista i un exaltat que no pas amatent al model prefixat; el voluntarisme en primer terme. Personalment oscil·lava entre la imatge del nomadisme formalista del gitano i del dandi; però sempre amb el rigor formal d’aquest darrer. Exactament al contrari dels principis de la normativa social uniforme representada per l’empresa familiar. Era un artista tallista creador; modelar –fou també un exquisit i refinat artista modelador– només ho sentia i executava quan es tractava d’afinar subtilitat espiritual i forma representativa pura, acurada, com fou el cas recent proppassat modernisme. Coincidència que acabà trobant en el tallar gestual, brusc, dels blocs de basalt i de granit, plens d’arestes impensades però tremendament descriptives i –obvi, en el cas de Corberó– absolutament dominades per la voluntat i la finalitat executiva. Els seus monuments i algunes de les seves escultures monotemàtiques en són un exemple. Es tracta del subtil joc entre concepte i expressió que, en un formalisme estricte, roman només com a idea. Les influències escultòriques del seu temps són ben presents en l’obra de Corberó, però totes i cadascuna superades i depassades per aquella intencionalitat expressiva i representativa que constantment cerca el nou escultor; la seva obra acaba essent una mena de new minimal no en sentit implícit sinó explícit: les formes diuen allò a què al·ludeixen. És per això que jo em vaig atrevir a proposar en Corberó com l’escultor continuador de la part icònica de la Sagrada Família; Corberó em semblava més adient al tarannà impulsiu i reflexiu ensems de Gaudí. No debades ambdós havien recorregut enterament les sensibilitats dels segles respectius. Un exemple, amb personalitat inconfusible, no faltaria més, n’és i n’ha estat la seva nova casa taller a Esplugues: 450 metres quadrats amb sensació de dins i fora, s’hi percep sensibilitat i hi és permesa una projecció psíquica de l’observador. A la imatge, Xavier Corberó. Exposició de Jordi Belver i Daniel Giralt-Miracle, Mirades i gest. 50 artistes. Palau Solterra de Torroella de Montgrí de la Fundació Vila Casas. Foto Jordi Belver.