Llirentrecards: Els Quatre Gats i la revolució individual

El 1848 un parell d’ideòlegs alemanys publiquen un opuscle  –El Manifest del Partit Comunista– on escriuen: “Un espectre sobrevola Europa.” Com totes les profecies de tots els profetes de tots els temps, els seus vaticinis mai saps què volen dir perquè assumeixen en el transcurs dels temps tots els continguts possibles. Doncs bé, aquesta assumpció temporal d’aquell vaticini ha resultat que significava exactament el contrari del contingut aparent: l’espectre que ombrejava sobre Europa –i anem cap al món sencer– era que ha arribat el món de l’individualisme més exacerbat. [El constructivisme rus i el racionalisme europeu n’eren els signes indicatius.] Significativament, viure és viure individualment cadascú la seva pròpia vida, no la vida que li fan viure o aquella que li imposen viure. Tots som troncals, ben cert; tots som l’esqueix d’una herbeta o d’un arbre previ, però tots, quan hem arrelat, extraiem del nostre entorn la saó que som capaços de treure’n, d’assumir o, fins i tot, de manipular. I el manifest que predicaven Marx i Engels en realitat deia això –ho hem vist en la realitat dels fets històrics reals succeïts des d’aleshores–, que s’estava produint l’alliberament de l’individu, que tots i cadascun dels humans s’haurien de desempallegar, com succeeix i esdevé en la natura –i en la societat–, segons les seves pròpies capacitats i les possibilitats naturals o socials del context en què estiguin. El que hauria d’haver desaparegut era la submissió individual i/o social per motius econòmics o d’altres aliens a la condició de ser un ésser que pot assumir decisions pròpies; en diem llibertat. Que tot plegat sigui difícil d’assolir en les nostres societats, és obvi, com ho demostra la realitat quotidiana plena d’assedegats de les darreres raneres de poder i de domini. Però el que és real és que les tecnologies no són en absolut de classe, sinó de capacitat d’usatge. El món, l’entorn, és a disposició de qui se’n serveix. El que també succeeix, també... és que el món, la realitat, és amoral i deixa a la responsabilitat de cada individu el bon o mal ús dels artefactes que la realitat va lliurant a l’individu; o als col·lectius humans, en aquest cas, i a l’actualitat més brutal, els nuclis urbans, les conurbacions monstruoses que han anat sorgint. I és així que arribem als Quatre Gats de la Barcelona de finals del XIX i principis del XX. En absolut era un conjunt d’arreplegats i ganduls socials; més aviat al contrari, era una gent que constantment pensava, actuava, estudiava, cercava quins eren els nous estris que podien permetre l’avançament de tot el que concernia el seu món propi de les arts, del pensament. Pel que feia a la realitat econòmica i industrial ja se’n cuidaven els seus pares, germans i inquiets científics que una nova realitat fos possible. Als Quatre Gats de Barcelona no s’hi feia folklore anacrònic, sinó fotografia, cinema, pintura impressionista, expressionista i divisionista; s’hi escrivien versos automàtics, s’anava en cotxe automòbil i bicicleta i, si es feia algun viatge en carro estirat per cavalls, era perquè calia aturar-se a cada indret i percebre com es veia la realitat humana des del més estricte proïsme i no des dels dogmes aparents, per afegir-hi a tot plegat la medicina, la filologia i la higiene. Fins i tot els catòlics esdevingueren progressistes i establiren les escoles cristianes per a obrers joves per fer font als forts moviments sindicals estrictament polítics i econòmics. Si poséssim noms propis a tot, en resultaria un reguitzell de gent de capacitat excepcional, l’acció de recerca i social de la qual encara ens omple els horitzons d’orgull i eficiència. Els Quatre Gats van ser el preludi del que seria la Catalunya nova, industrial, potent, econòmica, lliure per ella mateixa i per a tots els que s’hi atansessin. I, oh ironia! i perplexitat, aquesta Catalunya no hauria ofegat cap artesania creativa ni producte individualitzat. Tot hi cabia perquè ser humà és ser lliure i expansiu, comprensiu i tolerant, admirador però sense deixar de filar prim. Catalunya ciutat, per dir-ho en termes nous, era aquell París de la Belle Époque de finals del XIX, però ja sense disfresses històriques. Ciència, cultura i endavant.  Revisem les realitats com cal, si us plau!     Aquest article es va publicar en l'edició de paper de bonart n. 189 (febrer, març i abril del 2020)