Art i poesia: L'espai dels somnis

El somni ha tingut una importància cabdal com a constructor del llenguatge artístic del segle XX per explorar la consciència visual de l’inconscient i per replicar l’imperi del realisme com a gran costum dels valors en la percepció pràctica de l’anomenat món real. No sabem des de quan els humans somien, però hem de creure que d’ençà que el llenguatge esdevé, a més de realitat instrumental, “realitat altra”. De fet, les imatges dels somnis són reals, però no la seva lògica ni la seva sintaxi. Mostrar el submón i les manifestacions del mal a través d’allò monstruós i terrífic ha estat una de les maneres de crear una divisió maniquea beneficiosa per a una conducta moral recta. Però també per provocar en l’art una subversió de l’esperit. ¿Sempre hem somiat el mateix o cada individu i cada generació somien el que els és propi? El segle XX s’obrí amb La interpretació dels somnis. El surrealisme era deutor dels treballs de Freud sobre el camí cap a l’inconscient, com així són qualificats en el seu mètode científic els somnis. L’associació lliure donà peu a les pràctiques d’escriptura automàtica. Sense proposar-se d’interpretar el mètode de la interpretació del somnis i la seva capacitat guaridora, l’escola surrealista de París pretengué assolir una llibertat moral total, revolucionària. Subvertiren els valors i pouaren en imatges velles i alhora prohibides o en crearen d’inèdites. “El somni no és encara poesia”, sostenia Albert Béguin. El somni per Breton era revolucionari i com afirmava Hugnet cal “viure la poesia com el somni viu dins el que dorm”. Del nihilisme, de la desconfiança i del recel amb els valors morals positius, en va néixer un art nou, inèdit en les seves exploracions. El somni es convertí en un gran pou des del qual viure subjectivament una realitat altra, una aventura radicalment individual i de grup d’avantguarda que participava de l’exploració del món interior i que despertà una revolta contra l’harmonia i l’idealisme. Del somni, se n’extreien les formes i el mètode. Del pamflet dadà a un isme programàtic: el Manifeste du surréalisme (1927). Imaginació, llibertat, follia i una revolta estètica que es pretén moral i social: “[...] el somni és continu i porta traces d’organització.  [...] Quan tindrem persones amb lògica, filòsofs, que dormen?” J.V. Foix sostenia que “qui no és somnàmbul, no és poeta”. Hauríem de poder sortir a la llum solar, de la mateixa manera que Rosemarie Trockel va confessar en la demanda sobre somnis que li van posar Francesco Bonami & Hans Ulrich Obrist amb motiu del projecte a la Biennal de Venècia del tombant de segle XX, el 1999: “My great dream is to finish with dreams, but to believe I am dreaming” (El meu gran somni és acabar amb els somnis, però crec que estic somiant). L’època del multisaber posa el somni en estat de vetlla i el cervell ha anat substituint la pròtesi fàl·lica damunt la qual alguns interpretaren ingènuament la mecànica del somni. Els artistes, com s’ha vist, n’eren els visionaris i els filòsofs per a la interpretació dels sistemes múltiples. On som. A la imatge, l’exposició Trajectoire du rêve, de la galeria Mayoral, amb obres d’avantguarda, reivindica l’espai dels somnis.