Del Seté Art: Delmir de Caralt

Sempre he volgut deixar constància documental de les coses, ja fossin escrits, publicacions, fotografies o pel·lícules. Tots els mitjans, des dels més elementals fins als més avançats tecnològicament, m’han ajudat en aquesta tasca, que ha servit de memòria del que he viscut i he fet. És com si s’apleguessin totes les vivències en una mena de disc dur per poder-les recordar i/o consultar. Sempre tinc present aquelles paraules que em va dir el benvolgut amic Joaquim Romaguera i Ramió quan li vaig lliurar nombrosa documentació per al seu llibre sobre el cinema a les comarques gironines: “El que no està documentat no existeix”, i també ell em va fer adonar de la importància, en qualsevol faceta de la història, que existeixin i s’hagin creat i estructurat fons documentals, que ens possibiliten recuperar, en el passat, ara i en el futur, la memòria del cinema i els fets cinematogràfics. I com em vaig adonar d’això?, senzillament perquè entre el material que ell havia recopilat per al seu llibre hi havia uns butlletins ciclostilats dels anys seixanta de les primeres activitats del cinema-club, que amb un equip d’entusiastes del cinema havíem creat a Girona, però dels quals jo no guardava cap exemplar. Ell els havia consultat, a l’apartat corresponent, a la Biblioteca de Cinema Delmir de Caralt, que des del 1988 és a la Biblioteca del Cinema de la Filmoteca de Catalunya, que és la font documental sobre el cinema més important de l’Estat espanyol i una de les més importants d’Europa i, lògicament, una destacada memòria del fet cinematogràfic del nostre país.

Delmir de Caralt i Puig, empresari tèxtil per tradició familiar, cineasta amateur i mecenes cinematogràfic (Barcelona, 19 de juny del 1901 – 28 de novembre del 1990), juntament amb la seva muller, Pilar de Quadras i Feliu, des del 1924 va anar recopilant i creant la biblioteca que porta el seu nom. El fons aplega uns 17.000 exemplars de llibres i fullets i més de 1.200 títols de publicacions periòdiques, a més de cartells de gran format, més de 40.000 fotografies, programes de mà, guies, cartelleres, cromos, postals, gravats i dibuixos. Es complementa amb la col·lecció d’aparells que els seus creadors van anomenar Petit Museu de la Imatge Mòbil, amb unes 1.250 peces; entre aquestes, la primera càmera i el primer projector de pas reduït (9,5 mm) de Pathé-Baby, a més de bioscopis, folioscopis i quinores o mutoscopis, i una primitiva càmera projector Lumière, això dins l’apartat de cinema i d’altres peces que recullen la història d’aconseguir imatges mòbils precursores del cinema.

Però Delmir de Caralt va ser molt més que col·leccionista cinematogràfic. Va ser, alhora, un dels primers cineastes amateurs del país, que va realitzar, entre el 1926 i el 1934, 14 pel·lícules argumentals i 13 reportatges i documentals, i va crear, el 1932, la secció de cinema amateur del Centre Excursionista de Catalunya (CEC), del qual era soci, una entitat que va ser capdavantera en l’autoria cinematogràfica amateur a Catalunya i que, en els anys 30, va ser la que va organitzar el Concurs Català de Cinema Amateur, de caire internacional. Entre el 1932 i el 1971 va assumir la representació a l’Estat espanyol del concurs anual de la Unió Internacional de Cinema Amateur (Unica) i l’any 1935 va portar a Barcelona i Sitges el primer congrés d’aquesta entitat.

Mercès al seu impuls, el CEC va editar revistes com ara Cinema Amateur (1932-36, en català) i Otro Cine (1952-75, en castellà). Aquesta darrera va aconseguir, el 1960, el premi Sant Jordi de Cinematografia, com la “millor publicació especialitzada”; el premi extraordinari de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya, el 1987; va rebre la Creu de Sant Jordi, el 1988, i, el 1962, a Viena, la Unica li atorgà per aclamació la primera insígnia d’or destinada a les persones que “més s’han distingit per haver treballat pel desenvolupament i prestigi” de l’entitat. La seva afició i activitat excursionista el va portar a realitzar la construcció, el 1952, de la capella dedicada al patró dels excursionistes, Sant Bernat de Menthon, i de l’hotel de Sant Bernat, tots dos als peus del Matagalls, al Montseny.

No vull concloure aquest breu escrit sobre l’obra de Delmir de Caralt sense deixar palès el que escrivia el 1969 Miquel Porter i Moix a la seva Història del Cinema Català 1895-1968: “Hi ha més poesia i més història en els curts de Delmir de Caralt (El repòrter mecànic, 1933) que en totes les produccions cinematogràfiques històriques realitzades pels professionals des de la postguerra fins ara. I del mateix autor en podríem dir quelcom de semblant, però referit a la innovació del llenguatge manifestada en l’irònic Memmortigo? (1934), del mateix realitzador.

Tota una figura cabdal del cinema català, al qual devem la seva obra fílmica, el seu impuls del fet cinematogràfic i, sobretot, la memòria que aporta i aplega per a tothom la seva col·lecció de documents sobre el cinema.

(*) Crític de cinema

Aquest article es va publicar en l'edició de paper de bonart n. 189 (febrer, març i abril del 2020).