Passatges & Co: Daniel Giralt-Miracle, renovador de la crítica d'art a Catalunya

La crítica d’art a Catalunya ha tingut un punt d’inflexió important en la generació que apareix als anys 60 i 70. Es produeix un relleu generacional dels crítics que ocupen les pàgines dels principals diaris del país durant el franquisme. Una crítica envellida en els mètodes, els criteris estètics, la historiografia, el gust i el llenguatge. La revista Destino obre les portes a una nova generació d’historiadors i crítics, entre ells Daniel Giralt-Miracle, que d’alguna manera exemplifica el retorn de la crítica a la recuperació de les premisses de l’avantguarda històrica i la projecció cap a les noves tecnologies i una mirada oberta cap al món de la comunicació. Daniel Giralt-Miracle (Barcelona, 1944)  fa de pont entre els historiadors i crítics precedents, entre ells historiadors com ara Joan Ainaud de Lasarte, Josep Gudiol, i crítics defensors de l’avantguarda com ara Sebastià Gasch, Cesáreo Rodríguez-Aguilera, Alexandre Cirici i José Corredor-Matheos i la nova generació dels anys 80, a la qual ell deixa pas i convida a exercir aquesta professió. Aquesta visió de l’avantguarda històrica li ha estat transmesa pel seu pare, Ricard Giralt Miracle (1991-1994), dissenyador gràfic i impressor vinculat als grans artistes i arquitectes de la postguerra des dels seus tallers de Filograf. DGM ha sabut projectar aquest sentit de l’avantguarda com a renovació en les arts plàstiques, les arts decoratives, l’art sacre, el disseny gràfic i industrial, i l’arquitectura, sense oblidar el noucentisme subjacent en les arts del país, que ha marcat una manera de fer anunciada pel poema de J.V. Foix en què declara: “M’exalta el nou i m’enamora el vell.” Un equilibri que ha sabut reflectir no només en el llenguatge escrit, sinó també en el curatorial, un procés de canvi que la crítica d’art ha viscut aquestes darreres dècades. L’Ajuntament de Barcelona ha reconegut recentment la seva tasca crítica i curatorial atorgant-li la medalla d’or al Mèrit Cultural, decisió indiscutible i de gran consens en el sector artístic. En l’argumentari de la distinció es donava una gran importància a la cura de l’Any Gaudí (2002) i a la reivindicació  de la figura de Salvador Dalí a partir de l’exposició Dalí i l’arquitectura a La Pedrera, on també realitzà l’exposició AC. Avantguardes a Catalunya (1906-1939). Però DGM ha fet molt més: la creació de la revista Batik, plataforma de la nova generació crítica, l’arrencada de les pàgines d’art del diari Avui, el primer Servei d’Arts Plàstiques de la Generalitat, des  d’on recuperà la generació d’artistes dels anys 60 i 70 que marxaren a París i Nova York, la primera exposició oficial itinerant de Joan Brossa, l’impuls de la Primavera Fotogràfica i la vindicació territorial dels artistes plàstics (Lleida, Reus, Girona,Vic) o l’impuls del Macba i l’edifici Meier.  L’Any Gaudí va significar el llançament de la figura de l’arquitecte des d’una anàlisi racional, tot comunicant mitjançant exposicions l’estudi detallat de tots els elements estructurals de la seva arquitectura, introduint-lo en la modernitat del segle XX i deixant de banda l’olor d’església i de cera que la figura de Gaudí havia tingut fins aleshores. Només DGM podia donar aquesta visió neta de l’arquitectura d’Antoni Gaudí, que va saber projectar al món junt amb el nom de la ciutat de Barcelona. A la imatge, Daniel Giralt-Miracle, amb Joaquim Nadal i Carles Duarte. Trobada Bonart 2018 al Museu del Modernisme (Foto Pere Duran). Aquest article es va publicar en l'edició de paper de bonart n. 189 (febrer, març i abril del 2020).