No hi ha cap dubte que avui les pantalles ens envolten: a casa, a la feina, als grans magatzems, a les escoles, als museus, etc. Només cal haver visitat les darreres edicions de la fira de videoart Loop per veure que la creació artística que s’expressa a través dels mitjans digitals és cada edició més important, quantitativament i qualitativament.
I la darrera novetat que presenta Samsung fa preveure que augmentarà la dependència de les pantalles. Es tracta d’un aparell sense cables, que emet imatges en plena llum natural i que busca la màxima mimesi amb la idea de quadre o pintura. Evidentment, havia d’arribar el moment en què la fotografia digital i les pantalles propiciessin una alternativa que competís amb la manera tradicional de presentar les obres d’art. Quan en els domicilis particulars les parets disponibles es van reduint, i per tant, hi ha menys superfícies per posar-hi pintures, dibuixos, gravats o fotografies, apareix aquesta possibilitat que permetrà disposar ad libitum d’imatges tant del renaixement, com del romanticisme, el modernisme, l’impressionisme, l’informalisme, el conceptualisme o de qualsevol performance del segle XX o XXI, al marge, és clar, de poder visionar obres de videoart.
A mesura que avança el temps, els televisors, que ja són estris intel·ligents, es van fent menys voluminosos i arriben a prescindir del marc per transformar-se en una superfície transparent. Per tant, la nova proposta de Samsung no serà solament una opció temptadora per a aquella generació que ha nascut manejant pantalles i sistemes informàtics, sinó que serà l’única possibilitat que valoraran els nadius digitals per estudiar, per fer negocis i per veure i crear art. I de fet, cada vegada són més els concursos que atorguen premis a l’art digital, premis que, de mica en mica, van eclipsant les tradicionals convocatòries de pintura, dibuix, aquarel·la o fotografia.
Les novetats sempre han espantat però han acabat imposant-se i aquí tot fa pensar que, com ha passat amb el llibre digital, que no ha aconseguit eclipsar el llibre de paper, o com ha passat amb la fotografia digital, que tampoc ha aconseguit arraconar la fotografia analògica, les tècniques artístiques tradicionals no desapareixeran del mapa i l’oli, l’aquarel·la, la tinta xinesa, el carbonet, el grafit i els procediments calcogràfics seguiran existint. El que sí que passarà és que a partir de la pantalla augmentarà la difusió que se’n farà, el caràcter global de les noves aportacions artístiques i el coneixement dels grans moments de la història de l’art, des de l’art rupestre fins l’aquí i l’ara. I segur que això repercutirà en la mateixa manera d’entendre l’art i en la difusió i el comerç de l’art, que potenciarà un nou col·leccionisme, el digital.
Tot això, però, són especulacions d’algú meravellat del que està passant i que té la convicció que la creació artística sempre aporta noves maneres d’entendre el món, de viure’l i de gaudir-lo. Al cap i a la fi els mitjans per ells mateixos no són el més important en l’art, perquè no deixen de ser recursos que no poden substituir l’essència del talent creatiu.
A la imatge, Anne-Charlotte Finel, La Crue (2010), Galeria d’art Jousse Entreprise. Fira Loop 2017