Joan Ferrer: Pintar el Berguedà

Una pulsió creadora ha mantingut Joan Ferrer arrelat tant a les seves eines de pintura com al seu paisatge durant molts anys. Mirava, mig d’amagat, una Història de l’Art que atresoraven a casa seva, prohibida a l’Estat espanyol pels nus femenins que contenia i portada des de França, on havia estudiat la seva mare, i observava la diligència i exactitud amb què dibuixava el seu germà. I per la finestra, o més enllà, un paisatge que l’atreia, l’alt Berguedà, sinuós i fèrtil, verd i arbrat. 

Una trajectòria àmplia. Ara, la seva ciutat i el seu paisatge li dedica una exposició retrospectiva que s’ha pogut veure des del 28 de setembre fins al 28 de desembre en un nou espai expositiu de Berga, el convent de Sant Francesc. La mostra repassa la trajectòria àmplia i fecunda del pintor i aplega, per primera vegada, centenars d’obres provinents de diverses col·leccions particulars. El títol ja promet poesia: Joan Ferrer. El tacte de la llum. 

Tacte i llum. relació sinestèsica de dos elements als quals la pintura de Joan Ferrer dona un significat conjunt. Perquè el seu traç ample, texturat i voluminós –més de pintar amb paleta que amb pinzell– sobresurt del quadre i crida al tacte i alhora aquest traç ordena i defineix la figuració prenent com a base els clars i els foscos. 

Comissariada pel crític d’art Bernat Puigdollers, amb la coordinació de la historiadora de l’art i neboda de l’artista Dolors Ferrer Gendrau, l’exposició s’estructura entorn de cinc àmbits, dos de més metodològics i tres de clarament temàtics. El recorregut comença amb Desig de pintar, que relata els seus inicis, més figuratius i formals però ja amb una personalitat que despunta, i també la influència que va rebre del seu mestre Josep Maria de Martín. Segueix, en ruta lliure, cap a Obra damunt paper, un espai necessari que parla del mètode, apropa el visitant al personatge-artista i evidencia la seva constant experimentació. 

Els altres tres àmbits corresponen a tres grans gèneres pictòrics: el bodegó, el retrat i el paisatge. La presència callada de les coses mostra els bodegons, foscos, plans i rotunds, plens de gerres i teteres, ampolles i tabac, pintura, serradures i elements de collage. Poètiques del cos i Reflexos del jo són retrats, i s’hi combinen figures femenines de voluptuositat geomètrica amb mirades i fisonomies simplificades que endevinen personalitats. I la Trilogia del paisatge conté l’essència de la pintura de Joan Ferrer: troncs i soques, detalls geomètrics de natura viva; l’aparició del vermell cadmi a partir del 1994 quan els incendis cremen el Berguedà; paisatges frontals (o potser zenitals), feixes, ciutats i arbredes. I més endavant arriba el groc. I també la taca.

Necessitat expressiva. Tot i que els recorreguts són separats, aquests tres àmbits últims flueixen plegats en rigorosa cronologia per desembocar cap a un finale contundent. Un traç dràstic, fosc, ample i geomètric que tendeix a l’abstracció però que és insultantment figuratiu. El quadre el pren. La pintura de Joan Ferrer és fruit de la seva necessitat expressiva i d’una disciplina quotidiana. Pujar a les golfes, escoltar Beethoven, pintar. I quan el quadre l’ha abduït, quan ja no sent la música que encara sona al mateix volum, llavors pinta i compon aquesta seva única realitat.

Aquest article es va publicar en l'edició de paper de bonart n. 189 (febrer, març i abril del 2020).