Radicals i lliures: 'Músiques per a Albert Serra', l'ull que sent

Albert Serra practica el cinema d’autor, això és que tot tendeix cap a la centrifugadora. És un cinema que, a la francesa, també es defineix com a cinema d’assaig, experimental i estètic. De joc i coneixement. És un mètode que s’oposa al cinema de les indústries culturals, propi del model nord-americà, d’entreteniment d’un públic tractat a l’engròs. En pocs anys, Serra ha reeixit plenament com a cineasta i comença a ser aclamat per les minories cultes i radicals d’arreu, sobretot entre festivals de cinema prop del món de l’art, tot i que ell és un cineasta filòleg. Per això Albert Serra té tant en compte el fora de camp, el muntatge i les aportacions dels nous suports tecnològics. Serra no construeix a l’avançada, sinó després de la pràctica. Ell acaba sent el millor intèrpret dels seus experiments. Amb la seva ment desperta s’ha convertit en teòric del cinema i en un dels millors mestres del pensament actual. Tanmateix Serra no va mai sol. El seu nom va associat a Andergraun (així, a la catalana, el nom de la productora). Diria més: com Llull va lligat amb Foll, o J.V. Foix amb Experimentador, o Palau i Fabre amb Alquimista, o Dalí amb Geni. O més precís, com Warhol va lligat amb Factory. Això és: Andergraun és la fàbrica de creació. Entre ells, Jordi Ribas, que hi és sempre, a totes les escenes rodades, amb la perxa de so, i Marc Verdaguer, el músic que no assisteix a cap rodatge. A ells es deu, respectivament, la banda sonora dels films de Serra, un diàleg entre el teclat del so ambient en directe i la música lliure d’acció directa i de laboratori de Molforts. Serra, que sempre nega la literalitat i la lliçó apresa, quan encarrega la música per a un film res no determina, deixa fer a fi que tot s’obri. És la durada el que compta –com en Satie o Cage–, dins la qual la matèria esdevé el real, alguna cosa superior a la informació, a fi que l’emoció ens creixi. La música per a l’Albert Serra és l’ull-orella que a Honor de cavalleria es posà a caminar a la recerca del temps seu tan característic: un viatge psicodèlic, on el so directe dels grills, de l’aigua del riu i de la calor es va trenant amb la música de la guitarra en alta sensibilitat. Al disc d’Història de la meva mort, la cara és la llum de l’alta lírica i la fosca és a l’anvers, on udola un solitari de teclats i els sintetitzadors en el cor del foc. L’Albert Serra sempre ha volgut capturar el moment irrepetible d’una vivència irrepetible i evita, prèviament, tot allò que per guanyar una qualitat tècnica mata l’esdeveniment, la possibilitat que existeixi. Si cal, baixa la càmera quan grava Cubalibre, perquè l’èpica del cantant pugi. Si cal, com a Singularity, fusiona freqüències de ràdio i sons freds postindustrials amb el folklore irlandès. La música, a La mort de Lluís XIV, reverbera a tothora amb el lloc, aquella cambra tancada amb la cama del monarca que es podreix. Si cal, l’acció de la cantant, com fa Ingrid Caven a Liberté, transmuta la música en lloc de trencar-la. La música és, doncs, una presència com la fosca i la llum, i compta tant com el llenguatge de l’actor quan calla. Com assenyala Marc Verdaguer: “Una imatge pot fer callar la música, de la mateixa manera que la música accentua el sofriment de la imatge.” A la imatge, Moltforts (live) a la presentació de l’àlbum. Fotografia de Montse Triola. Aquest article es va publicar en l'edició de paper de bonart n. 189 (febrer, març i abril del 2020)