Visa pour l'Image: Nova edició d'una cita previsible

Des de la crisi del 1929 i, sobretot, arran dels conflictes bèl·lics europeus com la Guerra Civil espanyola i la Segona Guerra Mundial, la fotografia s’ha consolidat com l’espina dorsal del llenguatge documental. També, com l’articulació narrativa i visual per excel·lència entre geopolítica contemporània i les seves nefastes conseqüències per a la societat civil. No es pot entendre, així, l’enfortiment del documentalisme com a pràctica fotogràfica sense la seva raó de ser, imbricada amb les lògiques del món contemporani i el conflicte. Per això, en certa mesura, cada setembre la cita del Visa pour l’Image actua com un engranatge que recupera i pretén aportar llum sobre aquells problemes, tensions o, fins i tot, desastres ocorreguts en els mesos precedents. També, cal dir, com una invitació a prestar atenció a conflictes que no acostumen a rebre cobertura mediàtica diària i que es mouen, de forma ambivalent, entre document i obra estètica.  L'edició d'enguany de Visa pour l'Image se celebra a Perpinyà del 2 al 17 de setembre del 2017. Eina per situar un problema. El fotoperiodisme i el documentalisme es presenta en festivals com el Visa com una eina a través de la qual situar un problema, formular-hi preguntes i prendre partit a través de la fotografia. Com sempre, el nus està en les assumpcions lligades a una dimensió disciplinària del fotoperiodisme i que entén aquest, encara avui, com un espai privilegiat per a la fraternitat humana universal o l’acotació de la veritat o, fins i tot, el seu propi descobriment. Apriorismes que també toquen l’agent productor de les imatges, el fotoperiodista, l’imaginari sobre el qual descansen valors com l’humanisme transcultural i ètnic, la vocació, el risc, etc. Més enllà de totes aquestes atribucions, el fotoperiodisme té per objectiu construir un relat informatiu al voltant d’un problema o fenomen i comunicar-lo, és a dir, fer-lo comú amb el receptor. No obstant això, un dels factors fonamentals aquí és entendre, precisament, qui és el receptor de les imatges i en quins espais es produeix la circulació d’aquestes. Amb altres paraules, quin és l’eix que connecta els dramàtics fets que copsen molts d’aquests reportatges i amb quina direccionalitat es donen a conèixer. Mossul, centre de gravetat de les exposicions. Enguany, Orient Mitjà i, en particular la ciutat de Mossul, són part del centre de gravetat de les exposicions que inclourà el Visa. Serà el cas de l’obra d’Alvaro Canoves, que al llarg dels darrers mesos ha acompanyat les tropes iraquianes encarregades de recuperar Mossul de les mans d’ISIS. Una línia de treball que s’apropa molt a la del fotògraf Lorenzo Meloni, també enfocada a documentar el col·lapse de l’autodenominat califat i de Laurent van der Stockt. Un altre cas és Zohra Bensemra, centrada a enregistrar la supervivència dels civils enmig de la guerra o els desastres naturals en països com Síria, l’Iraq, el Pakistan, etc. i Renée C. Byer, el treball del qual estudia la situació actual d’aquells afganesos, anteriorment afins i ajudants de les tropes nord-americanes, ara completament desemparats políticament i socioeconòmica. Pel que fa als escenaris dramàtics llunyans de la geografia del festival, el reportatge de Daniel Berehulak gira al voltant de l’increment de la mortalitat a les Filipines vinculada a la persecució del president Duterte sobre el mercat de droga. Les fotografies de Berehulak intenten copsar l’altra cara d’aquest fenomen apropant-se a les famílies o a les contradiccions dels agents implicats, com la mateixa policia. Stephen Dock, per la seva banda, estudia el tràfic de persones que, tot escapant de la pobresa del Nepal, acaben atrapades en xarxes d’explotació sexual o bé infantil a l’Índia o a la Xina o bé morint en obres de construcció de les monarquies del Golf. Ed Kashi proposa un estudi del fenomen pandèmic a l’est asiàtic de la malaltia renal crònica d’origen desconegut però que actualment està causant autèntics estralls en la comunitat agrària del territori. En un altre ordre de coses, Vlad Sokhin construeix proves visuals de les adversitats que està causant el canvi climàtic en les poblacions situades a l’Àrtic i el Pacífic i, en particular, les comunitats indígenes. Un treball que dialoga amb el de Lu Guang sobre les conseqüències mediambientals de l’agressiu creixement industrial de la Xina. Fotografia documental. Un altre camp recurrent en la pràctica de la fotografia documental és l’apropament i estudi de tribus i ètnies ubicades al marge de l’etnocentrisme occidental. En aquesta línia cal inserir el treball del llorejat Ferhat Bouda sobre el poble dels berbers al Marroc i la seva posició de resistència envers les pressions que rep aquesta comunitat ancestral dels països del nord de l’Àfrica en què cohabiten. Per la seva banda, Sarah Caron convida a conèixer la comunitat musulmana instal·lada a Cuba, la presència de la qual desmunta la imatge estereotipada de l’illa. Alguns treballs com el d’Amy Toensing utilitzen la transversalitat d’un problema, com la viudetat, per investigar-lo en diferents espais com Uganda, l’Índia o Bòsnia. Finalment, i d’entre la pràcticament nul·la presència de territori occidental, el Visa proposa una petita tria de reportatges centrats en Estats Units, com els dels fotògrafs Larry Towell, Darcy Padilla i Isadora Kosofsky. Els dos primers centren la seva atenció en les comunitats índies del país, com la gran nació sioux, ara sota la pressió de Donald Trump, o l’extrema misèria de la reserva índia de Pine Rige, mentre que Kosofky aborda els empresonaments de joves a la zona de Nou Mèxic. Encara amb el programa per tancar de manera definitiva, la majoria dels treballs presentats són obra de fotògrafs afiliats a les grans agències i mitjans de comunicació com Reuters, The New York Times, Vu, Le Figaro, Match o, és clar, Magnum. Més que de les possibilitats crítiques de les pràctiques fotogràfiques documentals, és l’evidència del caràcter indubtablement gremial del festival. A la imatge, detall d'Església cremada per Daesh. Bajdida (Qaraqosh), Iraq, novembre del 2016. © Lorenzo Meloni / Magnum Photos.