"Jo sóc el meu propi experiment" a la Fundació Palau

La Fundació Palau de Caldes d’Estrac exposa del 18 de maig al 5 d’octubre del 2017, Jo sóc el meu propi experiment. Poques vegades el títol d’una exposició et predisposa d’una manera tan clara a situar-te davant de les obres que vas a visitar. La sensació que en el teu recorregut vas enllaçant les diferents arts, sempre amb la companyia de la prodigiosa veu de M. del Mar Bonet que incansable va desgranant els continguts cantats de Jo em donaria a qui em volgués, et serveix per anar definint la certesa que tu mateix estas construint-te i experimentant-te  a través d’unes obres que tot  visualitzant uns poemes et submergeixen en una aproximació a la “realitat superior en el somni” de Palau i Fabre. El disseny de Llamazares / Pomes t’ajuda,  a través de cubs de diferents dimensions, a fer aquesta immersió i a mode de grans contenidors et permet introduir-te, visualitzar, descobrir, deixar sorprendre’t, conèixer, escoltar, mirar, palpar uns poemes que a través de la interpretació de tretze creadors contemporanis esdevenen experiment poètic. Introduir-te en el cub on Ignasi Aballí desgrana visualment els blaus i verds, de les sensacions que van del poema de Rimbaud al de Palau i Fabre, et fa comprendre de manera diferent que “sense blaus, sense verds, perdut en mi mateix, conqueriré l’altura que el sol llaura”. La descomposició de la peça El poema de Laura Ginés ens desintegra la història, les paraules, l’argument de tal manera que cadascuna de les parts ens ajuden a tenir la sensació del tot. La màgia que uneix la imatge i la paraula en la peça creada per Maria Padró al voltant del poema Peix fa realitat el vers: Visc en mirada  / extasiada / Em vaig buscant. El cub que fa realitat el poema de Poeta-Narcís ens situa davant d’un joc de miralls que ens fa experimentar “Jo em veig en tu si em veus”. Tres poetes desgranen el temps irreal de l’escriptura en l’exercici que mesura el temps del poema fet en dos minuts i que ens mostra el rellotge de sorra sepultat per la mateixa sorra. La conversa plantejada per Enric Farres Duran, el sonet intrauterí d’Amèrica Sanchez, la realitat de la pedra que s’uneix a l’esperit, el món màgic de l’emperador xinès Iang-Po-Tzu... i de cub en cub, de poema en poema, d’instal·lació en instal·lació es va construint aquest itinerari de tretze creacions que ens estructuren una incertesa com l’única certesa del poema Jo sóc d’aquí. Sóc estranger. L’exposició comissariada per Julià Guillamon i emmarcada en l’Any Palau i Fabre,  està dedicada a una de les obres més destacades del poeta, dramaturg, assagista, narrador, traductor, crític, historiador i col·leccionista d’art, i ens dona una mirada polièdrica, no podria ser d’una altra manera, a l’inesgotable món de Palau i Fabre Poemes de l’Alquimista, publicat clandestinament l’any 1952, és una de les seves obres més reconegudes i en ella uneix la creació i la reflexió, la poesia i l’assaig en una empenta creativa que l’entronca directament als nostres dies. Acompanya l’exposició un deliciós petit volum on juntament amb els poemes i trobem una reflexió sobre el tema, la forma i el motiu d’alguns textos i unes suggeridores il·lustracions d’Arnal Ballester. A la imatge, Sonet intrauterí.  Recular en el temps fins a desnéixer. Muntatge amb fotografies (no forçosament de Palau) des de la vellesa, reculant, reculant, fins al naixement.