Bloc del transeünt: Temples, capelles i capelletes

Una hipòtesi: els mals de la cultura no provenen només de dalt. Els de baix copiem i perpetuem aquells mals. Allò que fan els qui dominen els temples de la cultura (dirigisme, amiguisme, sectarisme...), els treballadors de la cultura de vegades –o massa vegades– les posem en pràctica ni que sigui en veu baixa, endolcint-ne els capteniments. En comptes de temples, ens convertim en administradors de capelles. O de simples capelletes. Ja veieu que parlo en plural perquè no estic lliure de capelleta: “reunió de persones que defensen i pregonen exclusivament allò que forma part de llur cercle”, segons el diccionari. No hauria de ser així. Si la cultura és de qui la treballa, hauríem de saber donar alternatives a les maneres poc democràtiques dels templers. Però, ai las!, caiem en l’autoprotecció. On ho detecto, tot això? Donaré alguns exemples. La repetició d’unes mateixes persones en els jurats de tantes i tantes convocatòries per dirigir museus o per seleccionar concursos per tot Catalunya; la repetició d’unes mateixes persones que accepten nomenaments directes per pertànyer a comissions públiques; la repetició d’uns mateixos artistes perquè els comissaris que són cridats a tot arreu confien en ells; la repetició d’unes mateixes persones que poblem l’espai d’opinió sobre la cultura... Tot molt natural i, alhora, tot una mica pervers ja que el favor a uns causa desfavors a uns altres, un mal endèmic en la cultura catalana, la històrica i la recent. Com pervers és el funcionament d’algunes fundacions del món de la cultura que treballen amb diners públics i que actuen amb unes maneres similars a les privades. En aquest sentit, la cooptació, això és l’elecció a dit d’una persona per formar part del patronat d’una fundació és una actitud antidemocràtica, quan la practiquen els enemics i també quan ho fan els col·legues. Si a sobre cobressin dietes per reunir-se ja seria la versió empastifada i pobra d’aquells criminals de les targetes black. Les capelletes culturals es van autoprotegint. Intueixo des de fora que és el que passa amb el migrat món de la poesia catalana que roda per recitals: són pocs i ja els va bé ser pocs. S’autoestimulen entre ells, s’abriguen. Pots entrar en el seu cercle? Suposo que sí, però no serà només perquè hagis publicat un llibre de poemes, necessitaràs, a més, l’aval d’un o dos membres de la confraria. En el món artístic això també va així, no sempre, però detecto una formulació similar a les reials acadèmies hereves del segle XIX, aquelles on per entrar-hi algú que ja era dins havia de garantir la teva persona, la persona més que el treball. I, així, els models es perpetuen, ni que sigui en l’àmbit reduït de la capella o de la capelleta. Ho vaig escriure en un altre lloc: es tracta d’impulsar la meritocràcia? Només poden ser amb nosaltres aquells que nosaltres considerem dignes de ser amb nosaltres? No sé si es practica la meritocràcia. O la plutocràcia. Però jo crec en l’assemblearisme com a únic mitjà per ajuntar esforços, per donar alternatives a les pràctiques dels qui dominen els temples de la cultura. Necessitem autocrítica urgentment i fer veure que la cultura democràtica o compartida no és un eslògan. Abans de derruir els temples, és millor enderrocar les capelles i les capelletes. Des de dins. A la imatge, il·lustració per l’Acadèmia d’Estudiants de la Universitat d’Art Dylan Vermeul.