Els espais quotidians de Mercedes Mangrané ocupen Ana Mas Projects

Ana Mas Projects, carrer Isaac Peral 7 de l'Hospitalet de Llobregat, presenta del 5 al 22 de setembre la mostra Recompensa de l’artista Mercedes Mangrané en el marc d'Art Nou. La mateixa artista reconeix que durant alguns anys el seu interès "ha orbitat entorn a la societat de consum, la privatització de la vida pública i l’espectacularització de la naturalesa, formalitzant-ho sobretot des de la pintura i el vídeo". Per a la seva primera exposició individual a Ana Mas Projects, Mercedes Mangrané exposa Recompensa, una mostra de pintura i instal·lació de vídeo sobre l’imaginari esportiu com a reforç dels hàbits de consum. Partint de la seva quotidianitat més immediata, reflexiona sobre les petjades i narratives de l’esforç i l’individualisme destil·lat dels nous espais d’oci, – d’instagram al gimnàs– a través de l’estudi d’arquetips associats al confort. Quan la línia entre allò públic i allò privat és difusa davant la sobreexposició de la vida, els espais d’oci s’ajunten amb els de negoci i la noció de “cuidar-se” es transforma en un exercici de visibilitat del propi esforç. És en aquest punt en el qual l’artista se situa per proposar un recorregut per diferents sèries (“Penombra”, “Aguanta”, “Gimnàs”, “Màrfega”, etc.) que des de la pròpia plasticitat de la pintura –com si fos una metàfora de la impossibilitat d’un cos de tornar a les seves dimensions originals, després de la càrrega que va ocasionar la deformació– posa en dubte metafòricament els reflexos sobre una societat que s’autodescriu des dels relats de triomf i eficàcia: finestres amb baf i tapiadas en les quals hi ha una pretesa confusió entre l’estar “dins” o “fora”; infraestructures del gimnàs que posen com personatges; elements industrials de protecció del mobiliari, etc. Des d’una amabilitat cromàtica –colors pastel, suaus monocroms, impastos llaminers– tracta de tornar inofensius dispositius el rerefons dels quals formen part d’un ordre biopolític, que ens parlen del control sobre la vida. Com explica David Steegmann "no és fàcil, en el nostre temps, reivindicar una disciplina com la pintura. Amb tan sols 15 anys, Internet ha acabat dominant les nostres vides submergint-nos en un món d’imatges tremendament fugaces i efímeres, cada vegada més condicionades per la tirania de les modes, quin paper pot tenir una cosa tan lenta i difícil en una realitat en la qual gairebé res té temps d’assentar-se? La pintura és allò que només es completa en el moment en què interactua amb l’observador, però aquest ha estat sempre un moment de recolliment. Mirar pintura és escoltar el que algú t’està dient, i aquest diàleg secret, en l’accelerada realitat que ens ha tocat viure, és una de les coses que més s’ha pervertit. Crec que va ser Hernández Pijuan qui una vegada em va parlar de la dificultat d’aconseguir bones publicacions d’art en l’Espanya de Franco, i com escodrinyava una vegada i una altra un catàleg amb reproduccions en blanc i negre que conservava a casa seva, la important influència de la qual va marcar la seva joventut. Avui consumim imatges com qui beu d’un salt d’aigüa, però la majoria ens traspassa sense quasi notar-les. I la pintura no permet això, no funciona en aquesta freqüència. La velocitat en la seva percepció la despulla del cos, la banalitza convertint-la en una cosa merament gràfica, quan en realitat es tracta d’una cosa volumètrica, tangible, fins i tot aromàtica. És precisament la seva incomoditat i inadaptació a l’immaterial ecosistema de les xarxes el que ha convertit a la pintura en una forma de resistència, retornant-li la seva utilitat. L’obra de la Mercedes està feta des d’aquella fina matèria conceptual que la realitat d’avui dia m’ha fet enyorar. Per la seva valentia de parlar des del petit format, i per fer-ho amb una veu tímida, ambigua, fins i tot contradictòria, balancejant-se entre la figuració i l’abstracció, sense necessitat de definir-se. Com si la seva última voluntat fos la de demostrar la precarietat del fràgil equilibri entre el que veu i no veu la llum. És un treball que viu en el límit de les coses, just allà on més difícil resulta avui creuar-se amb cap opinió. El silenci d’aquests quadres, enmig d’aquest gran soroll, m’ha fet pensar de nou en el que una vegada em va atrapar de la pintura: aquesta íntima recompensa amagada en el joc de fer, ensenyar i mirar. Aquesta secreta satisfacció de qui, gairebé sempre en solitari, descobreix, veu, diu o fa alguna cosa essencialment genuïna, que només existeix gràcies al seu esforç". A la imatge, Mercedes Mangrané, "Aguanta II", 2017.