Pleorama: De com la fotografia es converteix en patrimoni (1)

La diversitat pràctica i material de la fotografia li ha valgut, històricament, nombroses dificultats a l’hora de ser definida com a objecte cultural. Així, aquesta tecnologia i les seves imatges han tingut mancances i contradiccions en les accions d’impuls, preservació i difusió per part d’agents i organismes vinculats, com són la historiografia, els projectes curatorials, arxius i museus. Es poden identificar diversos nusos que operen com a instruments cabdals per definir quin tipus de fotografia es considera vàlida per a ser transformada en bé patrimonial i quin altre en queda al marge. A diferència d’altres instruments, com ara la historiografia o els projectes curatorials que s’activen en l’esfera pública, els processos de compra d’obra de l’administració pública resulten força desconeguts malgrat que constitueixen un dels nusos definidors més rellevants. Perquè els mecanismes mitjançant els quals es procedeix a la localització i adquisició de fotografies no només són parts estructurals del procés de compra, sinó sobretot eines estructurants sobre a quins agents es compra i què. Per tant, eines que, en establir les possibilitats i els límits, defineixen què constitueix una obra fotogràfica potencialment adquirible. Donat que els instruments per a l’adquisició d’obra acostumen a ser dissenyats prenent com a base la noció bàsica de la mateixa d’obra, la fotografia i la seva pluralitat pràctica i material resulten limitades per diferents fronts. Un d’aquests és de base. Estableix dos grans criteris d’adquisició: l’antiguitat i l’artisticitat. És a dir, la fotografia del segle XIX és adquirible perquè és antiga i cal considerar la singularitat dels diferents procediments fotogràfics que van existir abans de l’adveniment del gelatinobromur, a finals de segle XIX. No importa si es tracta d’una fotografia domèstica, per exemple un retrat familiar, perquè és un daguerreotip, un ambrotip o una albúmina. Per altra banda, l’artisticitat abraça tota aquella fotografia produïda des de les lògiques estètiques i socials del món de l’art, que es va començar a fer des del 1900. Em refereixo a aquella adscrita al pictorialisme que a la dècada dels 50 del segle passat continua amb el documentalisme de carrer. És seguida per la fotografia artística de la Transició i les pràctiques contemporànies de la fotografia, que es mouen entre la fotografia artística pròpiament i les arts visuals. Entremig, cal situar el fotoperiodisme, una pràctica liminal entre document i art, que des del cas Centelles no ha cessat de guanyar en interès i estudi. Què en queda fora? Tota aquella altra fotografia, miríada i diversa, que es va produir des de la instantaneïtat fotogràfica i la seva massificació. Fotografia científica, d’estudi, familiar, retrats de Photomaton, la bbc i un llarg etcètera. El valor de l’antiguitat encara no és possible i la diversitat de procediments aparentment queda anul·lada. Només la noció de document la fa valedora d’interès per a arxius i historiadors/es a seques. Però això la situa en un altre terreny de joc que la despulla del seu coneixement intrínsicament fotogràfic i cultural per a reduir-la a una simple “il·lustració de”. A la imatge, retrat de fotògraf minuter al Portal de la Pau, c. 1930. Col·lecció particular. Aquest article es va publicar en l'edició de paper de bonart n. 189 (febrer, març i abril del 2020).