Galeria Jordi Barnadas: 25 anys d'un projecte coherent

La Sílvia i en Jordi són la parella professional perfecta. Ell, historiador de l’art. Ella, formada a l’Escola Llotja. Ell, reservat i prudent. Ella, decidida i vital. Ell, el director. Ella, la codirectora. Tots dos, intel·ligents, treballadors i entusiastes. La ciutat comtal es trobava submergida en plens Jocs Olímpics quan en Jordi Barnadas, un jove que encara no havia acabat la carrera, decidí obrir una botiga de pòsters i obra gràfica. Aviat s’hi uní la Sílvia Vila, i amb ella el projecte prengué un nou rumb. Començaren a treballar amb artistes tan joves com ells, pintors que tot just arrencaven i en qui confiaven cegament. Per què? Els agradava la feina que feien. I sembla que els funcionà. Des del 1995 participen en fires d’art a Barcelona i Madrid i des del 2000, en fires d’art d’àmbit europeu a França, Itàlia i Bèlgica. Fa quatre anys iniciaren una aventura asiàtica que continua metamorfosada en galeria pop-up amb seu a Singapur. Tenir un peu a Orient els permet participar en fires a l’Índia, Malàisia, Corea o Hong Kong. Un quart de segle. Enguany, la Galeria Jordi Barnadas ha arribat al quart de segle i per celebrar-ho ha preparat una mostra col·lectiva en què els protagonistes han estat els seus artistes i les seves obres. Didier Lourenço mostra dones brancusianes de colors terrosos i vestits que es confonen amb les parets. Gabriel Schmitz, rostres borrosament melancòlics; Miguel Olivares, turistes esquinçats; Jordi Pintó, paisatges urbans de colors exaltats i estètica naïf; Manel Castro, gentlemen que temen perdre el barret. També obres de Fernando Adam, Fernando Alday, Cristina Blanch, Alejandra Caballero, Àlvar Farré, Marc Figueras, Abel Florido, Vanessa Linares, Joan Longas,  Marc Jesús, els germans Moscardó, Maria Perelló, Rafael Romero i Leo Wellmar. Un total de 40 obres i vint artistes que testimonien el tarannà i la trajectoria d’una galeria que s’ha desenvolupat al marge dels corrents i dogmes que han definit bona part del panorama català de les últimes dècades. Projecte cultural i identificable. El resultat és un projecte coherent i identificable. Una aposta ferma per allò que ells senten i entenen. La d’en Jordi és una posició crítica, contra corrent. Ell n’és conscient i no se n’amaga. Ho té molt clar: el seu camp és la pintura figurativa, el neorrealisme, la neoil·lustració. “Cal una política cultural per a tothom” –defensa fermament en Jordi– “no només per a rics i/o esnobs”. Per això, als veterans Manuel de Castro (amb qui treballen des de l’any que van obrir), Didier Lourenço (des de dos anys més tard) o Gabriel Schmitz (des de 1998) s’hi han incorporat més recentment les cases solitàries de Mónica Dixon, les elegants figures entre Tamara de Lempicka i Georges Seurat de Fabio Hurtado, els objectes hiperrealistes de Javier Banegas o el gos de reminisicències goiesques que s’ha escapat a Mèxic per visitar la Casa Barragán de Maise Corral. Art i concepte. “Sense teoria, no puc veure una pintura” va escriure Hilton Kramer en defensa d’un art on primava el concepte. Aquella mateixa que Tom Wolfe anomenà despectivament painted word (paraula pintada) per considerar que aquesta tendència havia reduït la pintura a mera il·lustració. Com Wolfe, i més recentment Avelina Lésper, en Jordi aposta per un art que no necessita textos que l’acompanyin. “Una obra que conté teories és com un objecte al qual s’ha deixat l’etiqueta del preu”, deia Proust.