La Virreina exposa "Lèxic familiar" de Paula Rego

La Virreina Centre de la Imatge de Barcelona presenta del 18 de juliol al 8 d’octubre del 2017 Lèxic familiar de Paula Rego. En una entrevista de fa cinc anys –quan ella en comptava ja setanta-set– l’artista Paula Rego (Lisboa, 1935) deia que “hom no ha d’anar amunt i avall disparant contra ningú; podem atacar el sistema a través de la pintura”. Probablement aquesta asseveració sigui una de les millors maneres de presentar-la: la pintura (i la figuració) com a mitjà de comunicació de frustracions, injustícies i pors de tota mena, però també com a eina de reflexió i de pensament. Modelada per l’afilat comissariat de Valentín Roma, Lèxic familiar condensa dins les sales del palau de La Virreina més de cinquanta anys de carrera artística de la creadora lusitana mostrant una trajectòria aliena a la dictadura dels corrents artístics. El fet de ser externa als moviments que han dominat la segona meitat del segle XX a Europa (tot i la proximitat amb l’Escola de Londres) és probablement el que ha provocat que l’obra de Rego transcendeixi els corrents amb un inici i un final per esdevenir un art intemporal; tot sense deixar de tocar de peus a terra permanentment. De la mateixa manera, Paula Rego va abandonar Portugal de jove per estudiar a la Slade School of Fine Art i fer de Londres la seva residència, sense perdre el vincle amb la seva pàtria natal però sense mai acabar de tornar-hi. L’art –la pintura i el dibuix– de Paula Rego està cobert d’una pàtina d’intemporalitat garantida pel fet de ser aliè a les modes sense deixar de tenir un vincle ferm amb la realitat. Aquest vincle és la clau de la connexió que l’espectador aconsegueix amb l’obra de l’artista, i se sustenta sobre dos pilars centrals: el llenguatge figuratiu i la potència del missatge. En primer lloc, la figuració és un llenguatge universal, una carretera ben asfaltada perquè hi circuli el pensament –tant el propi com el d’altri–. En segon lloc, el fet d’emprar un lèxic planer permet aprofundir en continguts que van des de l’avortament fins a la història contemporània de Portugal passant per grans fites literàries com Charlotte Brontë o Martin McDonagh. D’aquesta manera, de la combinació d’un i altre factor en neix una retòrica pròpia i propera apuntalada a base de pastel, acrílic i gravats que aglutinen alhora la loquacitat de Goya amb la mordacitat càustica de William Hogarth i la tenacitat de Daumier. Rego ens narra una sèrie d’històries, i tots nosaltres –des del mateix comissari fins al més perdut dels visitants– esdevenim lectors. Cal afegir a això la importància del fet zoològic en l’obra de l’artista lusitana: els animals (o el zoomorfisme d’alguns personatges) són una constant en tota la seva carrera pràcticament des dels seus inicis. Sala rere sala de Lèxic familiar la idea es va fent forta: Paula Rego és una narradora experta i hàbil –només cal donar un cop d’ull als seus referents literaris per corroborar-ho (també el títol de la mostra, manllevat de Natalia Ginzburg): és una sort d’Isop del segle XX. Les seves faules mostren una presa de posició davant el món que revela un replantejament del paper de la dona dins l’imaginari tradicionalment hostil del patriarcat. A través del domini del dibuix, la construcció del pensament i la narració, Rego ataca el sistema per fronts diversos que fan palesa la necessitat de revisió de la història de l’art contemporani. A la imatge, Paula Rego. Lèxic familiar.  La Virreina Centre de la Imatge.