Ras i curt: Corredor Matheos. La crítica com a astorament

El passat 12 de novembre l’ACEC va homenatjar, a l’Ateneu, al poeta i crític d’art José Corredor Matheos, en el seus 90 anys. Sobta, d’entrada, la quantitat d’homenatges que li han organitzat com a poeta, i els pocs com a crític, quan n’és una de les nostres figures cabdals. I ho és per molts motius: perquè és un dels més prolífics –més de 600 intervencions entre articles, conferències o catàlegs en els més de cinquanta anys de carrera; per la qualitat literària dels seus textos; perquè ha treballat amb els artistes majors: Miró, Tàpies, Llorens Artigas, Rebull, Clavé, Ràfols Casamada, Guinovart, Subirachs… sense descuidar els oblidats: Brotat, Garcia Llort, Gastó… Com els grans crítics, Corredor Matheos ha defensat una cosmogonia pròpia d’artistes, i alhora, ha bastit un cos crític substancial, basat en el principi de transcendència en l’obra d’art contemporània. De la mateixa manera que Antoni Tàpies va ser l’introductor a Catalunya de l’espiritualitat oriental en matèria pictòrica, Pepe Corredor ho ha sigut en el terreny de la crítica i la poesia. Ningú com Pepe Corredor que ens hagi instruït amb tanta sensibilitat i persistència en totes les declinacions del fet transcendent en l’art: la profunditat de la pintura, l’astorament davant l’obra, el buit, el zen, la consicència tràgica de l’artista, la il·luminació, la meditació… És clar, tots aquests conceptes fan picor a la postmodernitat, regida pel principi de “el més profund és la pell”. I és que Pepe Corredor va començar relativament tard en el món de la crítica –a principis dels anys seixanta, com a crític de capçalera de Destino–; uns temps de canvis estètics epocals: la irrupció  del realisme i el compromís social, el pop art, i ben aviat els conceptuals, que voldran desterrar tots els paradigmes de la darrera modernitat plàstica.  Amb tot, en Pepe ens ha ensenyat a respectar l’objecte d’art com a mitjà vibrant de comunicació cognitiva, espiritual i emocional. Sembla una obvietat, però la majoria de crítics tendim a fugir de l’obra, refugiats en la història, el relat, la sociologia o l’estètica. Els textos de Pepe Corredor es singularitzen per ser una traslació de l’experiència meravellada davant l’obra, a partir de la qual, a posteriori, n’articula un discurs sempre rigorós i cabal. De la biografia artística de Corredor podríem destacar moltes coses encara: la seva etapa com a director arístic del col·legi d’arquitectes o com assessor del millor moment de LaPedrera; o els volums referencials sobre ceràmica, sobre el juguet o  el dedicat a les segones avantguardes –encara no superat–, per ed. 62. Però per sobre de tot ens quedem amb l’home. L’home generós amb els joves, empàtic amb els artistes, amical amb els qui ha treballat. Mestre de mestres. Una persona de cor, ànima i enteniment. Per molts anys més Pepe. A la imatge, l’artista italià Guillo Dorfles (1910-2018) amb J. Corredor Maheos (a la dreta). Aquest article es va publicar en l'edició de paper de bonart n. 189 (febrer, març i abril del 2020).