CCCB: “Björk Digital”: viatge a l’interior de les cordes vocals

El CCCB de Barcelona presenta del 14 de juny al 24 de setembre del 2017, Björk Digital. Corre per YouTube un vídeo de l’any 1982 on es veu una jove Björk de 17 anys –encara que aparentment més jove– que canta i balla durant una actuació en directe del seu grup punk Tappi Tíkarrass. Si no ho heu fet, mireu-lo. Un personatget com aquell, tan lliure, tan ple d’energia i tan desacomplexat que no cap en cap etiqueta, no pot sinó esdevenir una figura genial. Björk transforma en únic, inquietant i preciós tot allò que toca. Potser pel fet d’haver  editat àlbums discogràfics algú –la indústria?– pot dir que la seva professió és la de músic, però Björk no s’ajusta simplement a això sinó que propaga la seva peculiar i excepcional visió del món a tots els àmbits on es posa: des del vestuari i el maquillatge –recordem el vestit de cigne que va portar en la cerimònia dels Oscar 2001– a la tecnologia, a la documentació, a l’antropologia... Björk és una artista total, una proposadora, una persona que inventa cada vegada i que inventa realment, és a dir, que proposa noves idees i noves formes lluny de les convencions, les modes i les etiquetes. I de manera tan singular que no necessàriament resulta complaent o afavoridora. Però ella s’ha guanyat la llicència. “Però si no ho fa pas tot ella!”, diran els detractors. Potser no. Però geni és també aquell qui sap rodejar-se de les persones adequades i trobar els còmplices més afins i adients i saber-los orquestrar en comunió. L’exposició Björk Digital, que es pot veure al CCCB, és una experiència immersiva al seu món. És una proposta musical, audiovisual i gairebé sensitiva que et transporta, literalment, a l’interior de les seves cordes vocals i a l’exoespai més remot. L’entrada s’ha de comprar de forma anticipada i s’accedeix a l’exposició en grups reduïts de vint persones. El personal de sala, format per joves entusiastes, dona informació detallada sobre què es veurà i com s’ha de mirar en cada una de les sales que formen l’exposició. Abans d’entrar, ens pregunten si som fans de Björk. Només els anglesos –el grup és bilingüe– responen que sí amb avidesa i convenciment; els altres diem que en som fans normals. Personalment no puc escoltar-me a casa un àlbum seguit de Björk sense ser presa d’un atac de nervis. Però això no li treu mèrit, ans al contrari. Amb aquesta exposició, Björk torna a la música l’atenció que es mereix i que hem deixat de donar-li: ja no comprem CD o vinils, descarreguem música, a voltes tan comprimida que menysprea l’esforç de qui l’ha compost o editat; escoltem música per YouTube!; no donem importància a l’àlbum com a proposta integral, com a fruit d’un procés. Sí, el nostre temps és fragmentat, urgent i superflu. I a la contra de tot això, Björk torna a la música l’atenció que es mereix. L’exposició no és altra cosa que l’escola activa, immersiva i de gran qualitat del seu darrer i vuitè àlbum, Vulnicura –que significa “el cultiu de les ferides”– que Bjork va treure l’any 2015 després d’haver-se separat del seu còmplice sentimental. Per tant hi ha enyor, hi ha ferides, hi ha nostàlgia. Però res s’amaga, tot es mostra. L’escolta ve complementada per una experiència digital, virtual, interactiva i fins i tot íntima, on Björk se situa a escassos 5 centímetres del teu nas. Björk et canta a la cara, et balla al davant, es despulla, es converteix en ésser fantàstic, et convida a l’interior del seu cos, et transporta cap als seus paisatges inventats. I per acabar el recorregut, un recull comissariat per ella mateixa dels videoclips de les seves cançons i una app sobre la seva obra que fan servir certes escoles d’Islàndia com a material pedagògic. Promoure la singularitat, aquesta és la qüestió. Foto Nick Knight.