Torre dels Panorames: Art gai

Amb motiu del Dia de l’Orgull LGTB, són molts els grans museus que han fet recorreguts especials pels quadres o escultures de temàtica gai. Existeix, doncs, un art gai? Per a molts seria com preguntar-se si això que vulgarment es diu “ploma” (un gest que caracteritza, de vegades, una manera de ser) pugui donar-se també al pinzell o el burí. És un tema ardu i portaria a mil enfrontaments estèrils. El que és obvi –i aquí coincideixen art i literatura– és que hi ha temes gais o lèsbics, que això és antiquíssim, i que sovint, en èpoques molt repressives respecte al sexe, els artistes han buscat mites clàssics o santorals cristians, perquè fessin d’escut. Què reflecteix la coneguda llegenda de Narcís, que apareix en Ovidi? L’amor d’un bell noi per si mateix, en veure’s reflectit en l’aigua. Si es vol, l’absurda vanitat d’estimar-se a si mateix. Però per a molts pintors (academicistes del s. XIX, per exemple) és el pretext per retratar un noi bell gairebé nu. El tema de sant Sebastià és molt semblant. El preciós i jove sant de Bronzino que està al Thyssen de Madrid és només el retrat d’un suggestiu jove valent, a qui una fletxa a la cintura –només una i no es reflecteix el dolor– acredita que es tracta del cèlebre sant que, precisament, no va morir fletxat.
Per descomptat hi ha l’art grec i les seves còpies romanes. Ens queda ja poc per saber d’Adrià i Antínous, però a El Prado –ve de l’antiga col·lecció de Cristina de Suècia, que va comprar Felip IV– hi ha l’antigament anomenat Grup de Sant Ildefons –són Orestes i Pílades– dos bells nois en marbre blanc, abraçats. Una estàtua hel·lenística molt bonica que sovint ha estat una icona gai. L’estàtua original era acèfala, i es van posar dos caps de nois del temps, molt ben escollides; tant, que una d’elles és, precisament, una de les molt nombroses imatges que hi ha del favorit Antínous. Per descomptat queden més els amors pederastes dels déus, especialment Júpiter i Apol·lo. El Ganímedes de Rubens, atrapat ja al cel per l’àliga, és esplèndid i sensual, tot i que Rubens no era gai, sens dubte. Els amors d’Apol·lo (Jacint o Ciparís) són una mica menys comuns, però La mort de Jacint de l’academicista francès Jean Broc és una altra icona gai perdurable. Però si deixem de banda l’art contemporani, on l’artista pot expressar els seus desitjos sense perill, els grans pintors (o escultors) homoeròtics de la tradició clàssica són Miquel Àngel, Benvenuto Cellini –és una pena que no s’hagi exposat el seu Crist nu en vori, que és a El Escorial–
i per descomptat el gran Caravaggio. Només cal veure els seus Baptistes o els seus també diversos Davids, per sentir l’estremiment especial d’aquest home singular i turbulent, a qui li van agradar de manera molt visible i peculiar les cames nues dels joves masculins. Art gai? Sense cap mena de dubte. (Sobre el que he dit, em permeto remetre el lector al meu llibre Héroes, atletas, amantes. Historia esencial del desnudo masculino. Barcelona: Península, ​​2008).

A la imatge, detall de Grup de Sant Ildefons. Museu del Prado.