Jaume Pitarch: l'altra cara del consum al Tecla Sala

El Centre d’Art Tecla Sala de L’Hospitalet de Llobregat exposa fins al 31 de desembre del 2017 una exposició de Jaume Pitarch Els objectes parlen de la nostra vida, de com vivim, de com ens relacionem amb les necessitats vitals quotidianes. Els arqueòlegs són mestres a escatir la potencialitat vital dels objectes d’un passat remot dels quals encara poden identificar el gest que els donà raó de ser. Al segle XX l’objecte s’ha multiplicat i serialitzat en funció de l’ampliació d’usos i necessitats que la mateixa vida moderna ha creat. L’objecte esdevé un estri a favor del consum, encara que, finalment, acabem per consumir la mateixa necessitat que l’ha generat. L’objecte viu en el seu ús i reviu en el seu desús i condició de residu. L’artista ha trobat un camp molt ampli de treball en aquest in between, un llarg camí que deixa l’objecte industrial en la posició de prendre nous significats inesperats. L’exposició de Jaume Pitarch (Barcelona, 1963) a la Tecla Sala està entintada d’aquest recorregut de l’objecte que posa en crisi la societat d’avui a partir del món domèstic. El títol La pràctica impossibilitat del dejuni és net i eixut, sorprenent. On ens porta? A l’inevitable consum? Pitarch, seguint aquell camí traçat pels artistes conceptuals, situa l’objecte en una posició desviada del seu significat inicial, i el desplegat en diverses disciplines: pintura, instal·lació, escultura o vídeo, que interactuen entre elles. Hi podem trobar una tira de totxos inclinada que forma un angle entre el terra i la paret, dos cinturons de judo que creen dues espirals de color, una cadira a l’inrevés que sosté una caixa d’embalatge, un conjunt de productes de neteja en rotllana a terra que reconstrueix l’evolució del món a partir de les marques i etiquetes comercials, des de la creació del planeta, passant pel món vegetal, l’animal i l’aparició de l’home sobre la terra. Alhora també és una crítica als eufemismes en què es refugia el món del consum per reconciliar-nos amb la creació de l’univers, al qual al mateix temps aboquem un munt de residus químics. La seva poètica és mínima i orgànica, però la presentació és eixuta, com ho mostra el vídeo que projecta en primer pla la pols que s’acumula en una agulla en girar sobre un vinil. També la poesia es produeix per reduplicació de significat, com el pot de pintura recobert en el seu exterior per nombroses i repetides capes de pintura del líquid del seu interior. Pitarch toca amb ironia el tema del diner, el de l’objecte minúscul amb pinces metàl·liques de perruqueria que transforma en petits personatges, en posició de caminar o dansar. Però on la relació poètica pren una dimensió més contundent i divertida alhora és quan juga a l’entorn dels mots i la converteix en una acció conceptual, com per exemple quan demana a la Casa Reial la corona d’una peça dental reial, perquè fa una obra titulada Corona real. Els objectes de Jaume Pitarch viuen una nova vida a partir d’un canvi de situació, d’una acció o d’un gest per part de l’artista. Una nova vida que s’emplaça en l’absurd i la indiferència i que només pot ser llegida des de l’art. A la imatge, Jaume Pitarch. Work in progress. Dues espirals de cinturons de judo, 2017.