Dada Siegt!: Els museus, els números i Bowie

Sí, no parlo de públics ni d’audiències i ni tan sols de gent, sinó de números. Aquest em sembla que és el problema. En l’eterna discussió sobre els públics en el fons gravita la qüestió del nombre. Si ve poca o molta gent. Com si en el fons en parlar de la necessitat d’obrir l’art i els museus a nous públics o en parlar de la falta de públic sempre estiguéssim referint-nos a la quantitat. I no oblidem que la quantitat i la qualitat van aliats en una estranya equació classista: ja se sap, el cèlebre abundant menú camioner (denominació que ja denota una distinció de classe) davant l’exclusiu i raquític menú degustació; o molt per a molts davant de poc per a uns pocs. I si el debat dels públics en art tingués a veure amb una cosa tan senzilla com el nombre que lliga quantitat i qualitat fonamentat en una qüestió classista? Perquè, també ho sabem, i es pot sentir fàcilment en moltes converses, una exposició plena de gent és sospitosa. La qual cosa és una mena de tergiversar la dita que milions de mosques no poden estar equivocades, la merda és bona, per pressuposar que si hi ha mosques (compte amb la comparació i el respecte a la gent, persones) és que hi ha merda. David Bowie al Museu del Disseny és una exposició per omplir un museu. Bowie genera consens en qualsevol que se senti tocat per la cultura contemporània i la seva crida afecta diversos camps: òbviament el de la música, però també els del teatre, cinema, art, dansa i disseny. Si Bowie atrau públic no és pels mateixos motius que les mosques van a altres llocs. És sens dubte un dels grans creadors del segle XX: un personatge adorat, respectat i admirat des de tots els àmbits i podria ser una excusa per intentar una vegada més aquestes reunions intersectores de cultura que tant ens agraden, tant necessitem i tan poques vegades es donen. Segurament és una exposició en què el lloguer costa molta pasta. Però quin sentit té programar una exposició per a un ampli ventall de públic amb preus d’entrada que oscil·len entre els 15 i els 25 euros? És molt possible que no sigui el mateix fer una exposició per atraure públic que per fer caixa. El nombre, la quantitat i la qualitat, aquesta és la qüestió. Més encara en una exposició transversal que uneix diferents públics, fins i tot alguns àmbits que rarament trepitgen un museu i, menys, el del disseny, encara un desconegut per a la ciutat, ofegat també per les obres de les Glòries. Justament, dependent d’un ajuntament que ha aturat aquestes obres i que aposta per la ciutadania. Estaria bé aclarir les polítiques culturals per saber a quina ciutadania es dirigeix ​​un museu que estableix preus alts... Números, números; pocs, molts; aquests, aquells. A la imatge, exposició David Bowie al Museu del Disseny de Barcelona. Fotografia promocional de David Bowie per Diamond Dogs, 1974.