Entrevista: Han Nefkens

Quan el 2008 l’escriptor i col·leccionista Han Nefkens (Rotterdam, 1954) es va instal·lar a viure a Barcelona, tenia ja la certesa que les col·laboracions artístiques amb la ciutat fluirien. Avui, des de la fundació que porta el seu nom, col·labora amb nombroses iniciatives artístiques.    - Com es produeix la connexió amb Barcelona? - La primera vegada vaig venir de visita. Era a finals dels anys 70 i la ciutat em va enamorar. Però vaig seguir vivint a Mèxic amb la meva parella, el Felipe. Va ser quan em van diagnosticar la sida que, després d’un breu pas pels Estats Units, em vaig decantar per venir a tractar-me a Europa. Durant anys vam viure a cavall de Londres i Barcelona. Però la relació amb la ciutat era molt orgànica, tot fluïa. El 2006 Foto Colectània em va oferir que exposés peces de la meva col·lecció, i a partir d’aleshores les relacions amb la comunitat artística es van intensificar i van guanyar profunditat. Vaig conèixer artistes com Ignasi Aballí i d’altres i, finalment, el 2008 ens hi vam establir. - Quins són els primers projectes artístics que desenvolupes aquí? - Jo havia començat una col·lecció d’art contemporani el 2001, i col·laborava amb diferents institucions a Holanda i Àsia. Quan el 2006 decideixo estar més actiu aquí, vaig impulsar la Fundació Art Aids, per conscienciar sobre la problemàtica de la sida i donar-li visibilitat a través de l’art. Però un cop vaig dir el que volia dir, que era una malaltia que es podia tractar i que no s’havia de tenir vergonya per això, vaig pensar que repetir-me no tenia sentit. - Com vas plantejar la teva activitat a partir d’aleshores? - Doncs a través de la Fundació Han Nefkens, vaig començar amb la idea d’obrir una mica les finestres perquè es respirés l’aire de fora. Com que tenim una estructura lleugera, sense seu, vam començar a articular projectes amb diverses institucions catalanes. Bàsicament, l’esquema, que encara seguim, consisteix a convidar artistes de fora a venir aquí a Barcelona a fer una residència i mostrar obra, però, també, promoure artistes joves d’aquí en residències a diferents països. També és una dinàmica molt orgànica, a través de la qual van sorgint noves accions i projectes. Hem fet exposicions per donar a conèixer el treball d’artistes joves, com el cas de Mònica Planas a la Fundació Suñol. Crec que és molt interessant contactar amb els artistes en el moment de formació i intervenir-hi per ampliar els horitzons i els coneixements artístics que tenen. Per això ens centrem a organitzar tallers i convidar artistes de fora perquè parlin i treballin amb els estudiants, principalment a la Universitat de Barcelona i a l’Escola Massana. En aquesta última recentment l’artista francoiranià Arash Nassiri va treballar una setmana amb estudiants de la Massana i de la Llotja. De totes les complicitats i treballs que en van sorgir es va organitzar una exposició a la Galeria dels Àngels. De tot aquest procés ha sortit l’oportunitat per a un dels joves artistes, Eulàlia Garcia Valls, de fer una residència a Amsterdam. Aquesta és la manera de treballar que volem potenciar, acompanyant els artistes a fer el pas a la professionalització. - Com es planteja aquesta acció des de la Fundació Han Nefkens? - Amb l’objectiu de promoure els joves artistes, hem reforçat molt els aspectes de producció, és una prioritat per a nosaltres, més que el fet de tenir una seu. Ara disposem d’un espai de despatx a la Fundació Antoni Tàpies però preferim treballar amb centres que ja existeixen i col·laborar amb ells que no duplicar estructures que ja existeixen. Per exemple, aquí a la Fundació Antoni Tàpies, hi estem desenvolupant des de fa un any i mig el projecte Flow series. Es tracta de xerrades d’artistes, que ara volem complementar amb estades o tallers previs per donar l’oportunitat que es generin més complicitats i tota l’experiència sigui més fluïda i més dinàmica per als estudiants. Aquest any hi han participat Aslan Gaisumov, David Claerbout, Haegue Yang i Walid Raad. I a la tardor seguirem amb dues converses, al novembre entre Marvin Gaye Chetwynd i Antoni Abad, i al desembre entre Pío Abad i Hendrik Folkerts. A partir d’aquestes experiències, el que fem és buscar diferents plataformes i espais on poder mostrar els treballs dels artistes joves, d’entre 25 i 40 anys. En aquests casos la fundació es fa càrrec de la producció de les obres. Però també treballem amb artistes més consolidats, com és el cas de David Claerbout, fruit d’una relació que s’ha anat construint amb el temps. - Però com contacteu amb els artistes que voleu promoure? - Per estar al dia i poder contactar amb artistes de l’escenari internacional, i també per accedir als més joves, la Fundació Han Nefkens no obre convocatòries ni tampoc no rebem propostes de manera directa. Treballem amb una xarxa de radars per tot el món, i són aquests buscadors els que els presenten els candidats, que després votem en un consell de cinc persones. Però jo tinc el costum de votar l’últim, tot i que generalment les decisions es prenen per consens, després d’haver valorat i debatut cada cas. En el fons, és una manera molt holandesa de treballar. - I amb quines altres iniciatives esteu treballant, des de la fundació? - Des del 2011 hem posat en marxa un premi internacional amb el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), dotat amb 50.000 euros, que és de caràcter biennal. De fet, el 26 d’octubre el museu presentarà tres artistes de l’Iran, que viuen a Dubai per raons polítiques i que fan del seu art una forma de vida: Ramin Haerzadeh, Rokni Haerizadeh i Hesam Rahmanian. La manera de treballar d’aquests artistes és força singular, perquè busquen altres artistes amb els quals desenvolupar els seus projectes. En aquesta ocasió, després d’una estada a Barcelona i de fer recerca a la biblioteca de la Fundació Joan Miró, es van assabentar que Miró havia treballat amb Joan Baixas amb uns titelles i hi van contactar per fer un projecte comptant amb la seva participació, per la qual cosa el Joan es va desplaçar una setmana a Dubai. D’alguna manera tot es basa en la promoció i l’acció de mecenatge. De fet, també s’estén a altres activitats com la moda o l’escriptura. Cristina Morales ha estat la guanyadora de l’última edició de la Beca de creació literària Han Nefkens-UPF amb la novel· la Terroristas Modernos (Candaya, 2017), una indagació literària sobre un moment concret del procés de formació de l’estat liberal a Espanya, en els anys posteriors a la Constitució de 1812. - I ara mateix, quins projectes estan en cartellera? - Fins al mes de desembre, es pot veure l’exposició del videoartista David Claerbout al MNAC. Olympia és una peça de caràcter transtemporal sobre la construcció de l’estadi olímpic de Berlín de l’any 1936. Un esdeveniment de significació i transcendència històrica que s’aixeca com una fantasmagonia. I també està en marxa la mostra In Search of Global Poetry, al Museu d’Art He Xiangning, amb obres de la meva col·lecció. Aquí, juntament amb altres artistes més coneguts, hi ha tres joves que han col·laborat amb la fundació a Barcelona: Sojung Ju, Zhou Tao i Arash Nassiri. - Com es treballa, la col·lecció? - Fa més de 10 anys que hem desplaçat l’acció de fer créixer la col·lecció a l’esforç de gestionar el fons que ja té. La meva col·lecció està pràcticament tota en museus. Es tracta d’unes 450 peces, entre les quals destaquen els treballs de Bill Viola, David Claerbout, Felix González-Torres, General Idea, Gerald Van der Kaap, Hussein Chalayan, Iman Issa, Jeff Wall, Lawrence Weiner, Olafur Eliasson, Pipilotti Rist, Sam Taylor-Wood, Shirin Neshat o Viktor&Rolf. Els formats també són diversos, principalment fotografia, vídeo i instal·lacions. Aquestes obres estan dipositades en diferents museus: Central Museum d’Utrecht, Museu d’Art de Reykjavík, De Pont a Tilburg, Huis Marseille a Amsterdam, Folkwang Museum a Essen i Boijmans Van Beuningen. A Barcelona hi ha obra de la col·lecció a la Fundació Miró i al Macba, entre d’altres.