Combats del temps: Àlbum de fotos

Durant el segle XIX, els retrats fotografiats van anar substituint els retrats pintats a les cases benestants. A França, Adolphe Thiers (1871-1873) va inaugurar aquest gènere a l’Elisi que han continuat els presidents de la República Francesa (retrat oficial de François Hollande per Raymond Depardon). La fotografia de família ha passat de les llargues sessions a casa del retratista a la immediatesa dels selfies actuals, de la feina del fotògraf professional a la creença que qualsevol pot improvisar-se fotògraf. Avui en dia, la història de la fotografia va més enllà del vessant purament artístic i dels estudis monogràfics sobre els fotògrafs, i s’endinsa en la sociologia de la pràctica fotogràfica a tots els nivells. La recuperació del patrimoni fotogràfic es fa lentament. Al Mnac s’ha pogut veure el fons recuperat de l’alemanya Marianne Breslauer amb fotografies del 1927 al 1938. Ara cal que entrin als museus els àlbums de fotografies, tant els de fotògrafs consagrats com aquells que són fruit de l’escenificació més íntima. S’hi veuen llocs i personatges. Homes i dones s’exposen en els retrats. Durant el segle XIX i els primers decennis del XX, el retrat era com una targeta de visita. El retratista es podia desplaçar a casa per immortalitzar una família que es feia fotografiar a fora o a dins, davant la porta o al saló, al costat dels mobles que podien donar la imatge del seu nivell social. Aquestes fotos s’organitzaven després en àlbums de família. En alguns casos els feia el mateix fotògraf. Els més nombrosos són fruit d’una reflexió personal que portava a ordenar les fotografies de manera selectiva per arribar a oferir amb documents privats una imatge pública per a la posteritat. Cal preservar la integritat patrimonial d’aquests àlbums de fotografies. Totes aquestes reflexions em venen arran de l’exposició virtual comissariada per Rafel Torrella que proposa l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona a la seva web (http://arxiufotografic.bcn.cat) sota el títol Els estudis de fotografia a Barcelona al segle XIX. És un recorregut apassionant a través dels primers retratistes que va tenir Barcelona, des del francès Pierre Sardin, documentat el 1842, fins a la nissaga dels Napoleon. Entre el 1860 i 1870 hi havia a Barcelona poc més de vint-i-cinc estudis de fotografia que avui podem documentar gràcies a la publicitat que acompanya els cartrons de les fotografies del tipus targeta de visita. En aquells temps, el nivell social també, i sobretot, s’expressava, més enllà de la casa on es vivia, pels retrats fotografiats, des del naixement fins a la mort. Tota família benestant volia tenir un retrat retocat i firmat A. y E. F., dits Napoleon, Joan Martí Centelles, Antoni Esplugas o Pau Audouard. I el mateix succeïa amb els funerals, ja que els estudis de retratistes es desplaçaven per fotografiar els difunts. L’exposició de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona ens acosta als tallers d’aquests retratistes i al fet social del retrat fotografiat, tant els més efímers com els clarament històrics. A la imatge, estudi fotogràfic Napoleon a la Rambla de Santa Mònica, 19, de Barcelona. Despatx del director a final del segle XIX.