La pintura seductora de Tomàs Morell a la Galeria H2O

Del 5 al 13 d'octubre de 2017, la Galeria H2O, al carrer Verdi, 152, de Barcelona, acull l'exposició Pintura, Enigma y Deseo de l'artista Tomàs Morell. Aquesta és una pintura sucosa, alhora clàssica i discordant, que connecta amb el còmic però que pren els seus referents de la tradició culta. Reuneix, en una extravagant trobada, l'erudita història de la pintura i la disbauxa del bad painting. Provoca una estranya pertorbació seductora. Encara que sexualitat i humor fan semblar l'obra de Tomàs Morell accessible, i en certa manera ho és com a estratègia, alguna cosa solapada, profunda, s'amaga i es manifesta en ella. Les referències a la història de la pintura, cosides de manera monstruosa i significativa alhora, corresponen a una cerca d'un sentit sobre la pròpia persona. Podria semblar que la sèrie que es mostra a H2O tracta, de forma narcisista, sobre la pintura i el seu món. Però no. La pintura, fins i tot representada, és tan sols un mitjà per preguntar-se sobre el pas del temps, sobre la bellesa i el seu revers, que no és la lletjor sinó el desordre. Una observació atenta ha de portar a la clara conclusió que Tomàs Morell no pretén ser caricaturesc, no pertany a la paròdia. De la mateixa manera, per l'anàloga exigència de contenció, evita la tragèdia, el sentimentalisme i el drama. Ens mostra una altra cosa, una manifestació dels subconscient en la realitat. A les obres d'aquesta exposició hi han dos grans motius. Un és el retrat de l'intel·lectual. Per l'intel·lectual s'entén el savi, l'autoritat de l'experiència, és a dir, el pare. Familiar i sever, discret i manifestament obscè, aquest altre jo patern deixa veure, a través d'una finestra que no dóna fora sinó endins, que després del llenguatge manifest sempre trobem l'erotisme fantasiat. L'altre tema és el pintor i el seu model, també eròtic i artístic, que condueix a implacables dessacralitzacions. Aquesta obra mostra una connexió íntima amb la Neue Sachlickeit alemanya, el moviment heterogeni que en la dècada dels vint i els trenta del segle passat es va interrogar, de vegades de manera despietada, alhora subtil i aliè al romanticisme expressionista, sobre la condició humana en la societat moderna i convulsa d'entreguerres. Els autoretrats com dandi impertorbable de Max Beckmann, els retrats misteriosos de Christian Schad o el descarnat naturalisme d'Otto Dix, serien els seus millors antecedents. Tomàs Morell assaja, des d'un present en el qual la pintura ja és post-postmoderna, una pintura al·legòrica (googlegin quan tinguin una estona a Cesare Ripa, autor de la famosa Iconologia al 1593). Tot el que sembla excessiu i barroc adquireix, a la llum de la seva exploració simbòlica, un sentit que ens interpel·la, doncs nosaltres també pertanyem a aquest laberint d'enigmes i de desitjos.