Biblioteca: Mirar Rembrandt

Antoni Gelonch (Lleida, 1956) és director de la Col·lecció Gelonch Viladegut, especialitzada en gravats. Ara ha escrit un dels assaigs més complets sobre una faceta poc estudiada del gran Rembrandt: Mirar Rembrandt. Els gravats mitològics del geni holandès, publicat per l’Editorial Viena. Amb pròleg de Francesc Fontbona, i amb motiu del 350è aniversari de la mort de l’artista, Gelonch escriu una anàlisi rigorosa i amena dels gravats mitològics de Rembrant, un geni intemporal que explora nous camins, obre finestres desconegudes en el món de l’art i relliga els valors europeus. El llibre planteja tres aspectes clau que estructuren el conjunt: unes pinzellades de mitologia grega i mitologia romana, posant un focus especial en els conceptes d’espai, temps, mites, llegendes, déus, herois, i fonts; l’aproximació a l’art del gravat a través de les llums i les ombres d’artistes com ara Caravaggio o Poussin, per arribar a l’explicació interessantíssima de la iconografia sonora de Rembrandt, i l’anàlisi exhaustiva dels gravats mitològics de Rembrandt. Com mirem Rembrandt? Ho fem amb les eines adequades o bé seguim patrons d’observació fixats per una tradició que no sempre encertava la interpretació? Rembrandt no és fàcil, s’hi ha de dedicar molt temps i molta atenció. Cal acostar-s’hi molt per veure bé els seus treballs, perquè revelin tot el que tenen a dins. Els gravats de Rembrandt són obres reduïdes, amb la qual cosa demanen exigència per part de qui s’hi aproxima. Cal mirar-les de prop. I actualment, apunta Gelonch, una cosa és veure i l’altra és mirar. Mirar és un acte conscient que requereix que la nostra atenció quedi fixada en un objecte, que quedi suspesa i que en capti tots els matisos. Mirar ens proporcionarà un munt de microexperiències estètiques, com ara descobrir una porta de ferro rovellada o mal pintada. En el cas dels gravats de Rembrandt, l’acte de mirar implica complexitat, memòria, lentitud, lliure elecció des de la soledat volguda. Rembrandt tenia un profund coneixement de la iconografia clàssica, i en els seus gravats i pintures solia interpretar-la lliurement per ajustar-la a la seva pròpia experiència. Fou en els gravats on l’artista holandès va anar fixant progressivament tot allò que pot aportar la variació dels negres, com si hagués buscat, al llarg de la seva carrera artística, el sistema per fer que l’obscuritat, hereva de Caravaggio, fos visible. Cap gravador no ha torturat mai les seves planxes com Rembrandt. Tenia les seves raons: en especial, les econòmiques, per a no desaprofitar els primers estats de les seves obres. Rembrandt es caracteritza pel sentiment d’empatia que desprèn la seva visió de la humanitat, independentment, per exemple, de la riquesa o de l’edat del retratat. L’artista no va separar mai la seva activitat d’aiguafortista de la de pintor o la de dibuixant. Cap d’aquestes no estava subordinada a les altres, sinó que s’enriquien mútuament amb nous resultats i experiències, que només es podien fer gràcies a la intermediació de materials i de tècniques específiques.

Aquest article es va publicar en l'edició de paper de bonart n. 189 (febrer, març i abril del 2020).