Thomas Reinhold i Maruša Sagadin a la Galerie Christine König

Després de diverses setmanes de confinament, a Àustria es comença a permetre l'opció d'obrir espais artístics (galeries comercials, espais d'exposició) de no més de quatre-cents metres. La fórmula per accedir-hi i poder visitar una exposició: amb cita prèvia, públic restringit i seguint totes les mesures de distanciament aconsellades per les autoritats. Molts espais han optat per reobrir i la majoria presenten els programes previstos abans del confinament. No han volgut, com han fet d'altres institucions, tematitzar la situació insòlita que vivim i, com a visitants, més d'un ho agraïm. La galeria Christine König presenta una exposició (fins al juny) de dos artistes de llenguatges -pintura i escultura- i de generacions diferents (Thomas Reinhold, Viena 1953 i Maruša Sagadin, Ljubiljana 1978). Al primer cop d'ull, i a través del gran aparador que deixa veure l'espai interior de la galeria des del carrer, hom pensa que les dues obres es presenten pel plàcid diàleg entre les dues que combinen colors vius i contrastats sense perdre cap d'elles protagonisme envers l'altra. De mica en mica, es va descobrint com aquesta relació és més complexa i el que fa funcionar el diàleg entre elles, a més del color, és el principi comú de dialèctica entre l'efecte casual i el procés planificat de l'obra. A la pintura de Thomas Reinhold cada pinzellada, cada capa de pintura avança amb diferents possibilitats tècniques i expressives. El degoteig de pintura que es veu en alguns fragments no respon al gest espontani del dripping expressionista. L'artista, en un moment donat del procés, gira el llenç en sentit contrari i atura sobtadament la direcció cap on cau la pintura. Aquestes pinzellades es combinen amb àrees de color de límits precisos, com l'estil dels Colour Field dels anys seixanta. Una estructura complexa de diferents registres pictòrics en equilibri. Les escultures de Maruša Sagadin combinen el llenguatge racional i minimalista realitzats amb materials com ciment o plaques metàl·liques, amb formes orgàniques de plàstic o escuma que sobreïxen de sobte per sobre les llises estructures arquitectòniques. L'espectador ho experimenta com un joc de contraris, una síntesi de l'apol·loni i dionisíac però, sobretot -i aquí rau la semblança de l'obra dels dos artistes- hom percep com a tota obra artística es desenvolupa en procés que consisteix en harmonitzar i aconseguir l'equilibri entre la idea prèvia i la mateixa pràctica que inevitablement va modificant aquesta idea. Estructures racionals que combinen amb formes orgàniques, pinzellades expressives que conviuen amb superfícies llises de color. Tot en un harmònic joc de contrapesos, entre la certesa de la primera idea i la indeterminació en el procés.