"Roi soleil" d'Albert Serra a la Fundació Lluís Coromina

Albert Serra prepara un projecte inèdit que presentarà el dia 3 de novembre a l'Espai Eat Art de la Fundació Lluís Coromina de Banyoles fins al 3 de novembre. Lluís XIV jau a terra moribund. El veiem des d’una balconada. Sembla un insecte. Una llum vermella, com un apocalíptic astre, tenyeix l’escena. Al voltant, algunes medecines pal·liatives i quatre galetes per endolcir la mort. Aquest és el quadre vivent que tingué lloc a la galeria Graça Brandão el passat mes de gener. Foren cinc dies consecutius durant els quals Lluís Serrat –Sancho a Honor de cavalleria o Pompeu d’Història de la meva mort– es convertí en un Rei Sol d’ADN banyolí i savoir faire assilvestrat. Ara, amb el material enregistrat, Albert Serra prepara un projecte inèdit que presentarà a la Fundació Lluís Coromina de Banyoles en el marc de les celebracions del desè aniversari de la institució. Projecte frustat. L’affaire d’Albert Serra amb aquest personatge regi saintsimonià remunta a un projecte frustrat per al Centre Pompidou: una performance amb un Lluís el Gran a punt d’expirar. L’actor Jean-Pierre Leáud, conegut per les seves col·laboracions amb François Truffaut i Jean-Luc Godard, recrearia durant quinze dies consecutius l’agonia del monarca tancant en una gran urna de vidre col·locada al centre del museu, en paral·lel a la retrospectiva que el 2013 dedicava aquest centre parisenc al cineasta banyolí. Si bé la idea no tirà endavant per problemes pressupostaris, Serra no la desestimà i metamorfosà aquella futurible performance en la guardonada La mort de Lluís XIV. Era la quarta pel·lícula. Leáud es convertí en un sobirà pudent, envoltat de serfs que l’adulen i metges idiotes que no poden fer res per evitar que la putrefacta cama emmetzini la seva sang blava fins a provocar-li una sèpsia letal. L’any passat, encara amb aquella primigènia idea performativa al cap, Serra rebé l’encàrrec de la galeria portuguesa: un propietari en crisi existencial li donà llibertat total. Així, sorgí la performance a la galeria lisboeta Graça Brandão, nascuda de la fusió de les galeries João Graça (inaugurada a Lisboa el 1991) i de Canvas (oberta a Porto el 1996). Aquest cop sense Leáud sinó amb un actor “dels seus”. Serra, fascinat. Durant la performance, Lluís Serrat estigué sol i incomunicat, in situ no rebé cap informació sobre com procedir, simplement rebia indicacions someres abans i després de cada intervenció. Sense rellotge, passava les quatre hores que durava l’actuació submergit en un present absolut que l’enfrontava a l’experiència agònica del pas del temps, un present insuportable aturat en un ara i aquí perpetus. “La seva és una presència pura que no remet a res més que a ella mateixa –explica Albert Serra, fascinat–, estava completament immers en la inconsciència total de no vehicular res”. No hi havia representació, només presentació. Com el poeta nietzscheà que observa envejós un ramat, aquest rèquiem al Rei Sol revelava una existència pura similar a la de la bèstia o la de l’infant que xocava amb l’artificiositat del context. D’aquesta manera es creà una paradoxa que basculava entre allò hiperconcret (la presència absoluta de l’actor) i allò hiperabstracte (el significat últim de l’escena). Ja no observem la mort d’un rei, sinó un animal sotmès a un decés alentit, un ésser desproveït de tot que s’apaga a ritme d’adagio.  Suspès en l’atemporalitat del present continu, es converteix en un ésser ahistòric que se’ns fa absolutament present. El Lluís XIV d’Albert Serra ja no és un personatge històric, està més enllà. Confiar en un Albert Serra desconegut. Així, després d’un primer projecte performatiu que com que no veié la llum acabà convertint-se en pel·lícula, Serra recuperà la idea original i realitzà una performance en una galeria portuguesa. Ara, amb el material recollit durant la performance, està muntant una pel·lícula que presentarà en primícia a la Fundació Lluís Coromina, centre que conté el laboratori creatiu on hi ha la seva productora cinematogràfica Andergraun Films. No en va, Lluís Coromina fou el primer a confiar en un Albert Serra encara desconegut. Després de visualitzar la seva opera prima Crespià li donà cinc milions de pessetes. Temps més tard, quan anà al Festival de Canes per primer cop, s’encarregà de llogar un autocar perquè hi poguessin assistir un bon grapat de banyolins. “Els tres porquets”. Immers encara en plena edició, Serra explica que, com Els tres porquets, la peça de 120 hores de durada que presentà a la Documenta de Kassel, serà l’obra filmada que més s’acostarà a la performance, a la presència directa no manipulada. Per això, no serà una pel·lícula com a tal sinó el resultat d’editar un material nascut com a document i recollit sense cap propòsit concret. Amb el muntatge, però, sorgirà inevitablement una dramatúrgia. Les imatges recollides s’ordenen seguint una lògica que acaba creant un corpus coherent que va més enllà del mer valor testimonial. Tanmateix, “s’ha de mantenir en la ambigüitat entre el document i la pel·lícula”, l’efecte que desprengui la pel·lícula ha de ser similar al de la performance. Dues experiències diferents. No obstant això, la performance i el cinema proposen dues experiències diferents. Per un costat –com el mateix Serra reconeix– la pantalla magnifica alguns aspectes que en directe no s’apreciaven. Per l’altre, alguns matisos són imperceptibles per la càmera. Si els espectadors a Graça Brandão eren com nens que observen encuriosits els maldestres moviments dels cucs de seda guardats gelosament en una capsa de sabates blanca, la pel·lícula presentada a Banyoles ens convertirà en entomòlegs que disseccionen coleòpters a través del microscopi.