Retrospectiva de Rosemarie Castoro al MACBA

De l'11 d'octubre al 4 de novembre, el MACBA, a la Plaça dels Àngels, 1, de Barcelona, acull l'exposició Rosemarie Castoro. Enfocar a l’infinit serà la primera gran retrospectiva institucional de l’obra de Castoro i se centrarà en el període 1964-1979. Castoro (1939-2015) va desenvolupar la seva carrera als Estats Units, en un moment en què el minimalisme i el conceptualisme formaven part de l’avantguarda novaiorquesa. L’exposició mostrarà la seva obra en detall per primera vegada, i posarà en relleu la diversitat d’una pràctica artística que inclou pintura abstracta, art conceptual, accions performatives al carrer i a l’estudi, poesia, mail art, escultura, instal·lacions i land art. S’hi analitzarà el context del seu treball, el seu activisme a l’Art Workers’ Coalition, la seva associació amb artistes contemporanis com Carl Andre, Hollis Frampton, Sol LeWitt i Yvonne Rainer, entre d’altres, i la seva relació amb el feminisme. Castoro va iniciar la seva trajectòria en l’àmbit de les arts gràfiques, com posa de manifest la gran importància del dibuix en la seva producció. Interessada també en la dansa, mentre estudiava al Pratt Institute de Nova York va coreografiar i interpretar les seves pròpies creacions. Tot i que es va decantar per la pintura, el que marca la seva obra és precisament la manera de llegir l’espai des de la perspectiva de la dansa i el reconeixement de la interrelació entre aquestes dues formes artístiques. L’exploració simultània del color i l’estructura en la pintura van centrar les seves sèries de la dècada dels seixanta. Més endavant, un cop abandonat el color, Castoro va introduir un nou element espacial en la seva obra amb sèries de múltiples plafons de guix i grafit, recolzats directament a terra. Exhibides per primer cop a la Tibor de Nagy Gallery el 1971, són peces d’escala arquitectònica que, malgrat el seu origen pictòric, es troben més a prop de l’escultura minimalista. La importància de la dansa com a referent es palesa en els seus diaris a través de fotografies performatives de les seves obres, descrites per la mateixa artista com «contenidors» i escenaris per al cos. Castoro transforma les exploracions de la superfície dels plafons en pinzellades escultòriques muntades sobre la paret, a la manera de signes taquigràfics com els que va dedicar a la seva amiga Agnes Martin. Els seus projectes site-specific inclouen Gallery Cracking, intervenció de caràcter arquitectònic realitzada per a l’emblemàtica sèrie d’exposicions de Lucy Lippard titulada Numbers –en aquella ocasió 555,087 al Seattle Arts Museum el 1969. Per a 955,000, a la Vancouver Art Gallery, Castoro va produir Room Revelation (1970), un dels primers exemples d’instal·lació participativa, que recrearem per primera vegada al MACBA. Posteriorment, Castoro va explorar l’abstracció postminimalista, amb instal·lacions esculturals de resina epoxi el 1974-1975, i una sèrie d’intervencions efímeres en el paisatge fent servir branques. Entre les seves obres situades en emplaçaments urbans destaquen Trap-a-Zoid (1978), creada per a Creative Time, i Flashers, unes peces totèmiques d’acer o formigó iniciades el 1979. L’exposició posarà de manifest la gran aportació de Castoro al concepte d’«intermèdia», o interrelació entre pintura, escultura, dibuix, llenguatge i performance. La intenció és demostrar com algunes de les figures més rellevants del minimalisme no han rebut l’atenció que mereixen, en especial el grup de dones artistes pertanyents a un moviment erròniament identificat com a essencialment masculí, però que, com diu Lippard, «va subvertir el minimalisme en el seu propi terreny». Com a resultat d’aquesta consideració de l’obra de Castoro, l’exposició subratllarà la necessitat de repensar el minimalisme, expandint-lo per incloure un ventall més ampli d’artistes i qüestionant els relats hegemònics d’aquest moviment.