L'obra de Lita Cabellut, del 2008 al 2017, a la Fundació Vila Casas

I am a storyteller, diu Lita Cabellut en alguna de les nombroses pàgines que el món de l’art dedica a aquesta artista que ha superat la seva pròpia llegenda personal amb una vida dedicada a l’art on ha triomfat. Lita Cabellut va néixer a Sariñena el 1961 a la província d’Osca d’una família gitana que mai va conèixer. La mare, dedicada a la prostitució, la deixà en mans de l’àvia a Barcelona, que la crià al barri del Raval fins a la seva mort, quan ella tenia només deu anys. La pobresa i la mendicitat al cor de Barcelona li eren familiars, fins que una família catalana amb recursos econòmics l’adoptà. Fascinada per la primera visita al Museu del Prado, on descobrí Velázquez, Goya, Rembrandt i Ribera, emprengué una carrera pictòrica. Als disset anys va fer la primera exposició al Masnou i als dinou els pares es mudaren a Holanda on ella seguí estudis d’art a l’acadèmia Rietveld, país en què viu actualment. Retrospectiva amb obres del 2008 al 2017. Ara, la Fundació Vila Casas porta per segona vegada a Barcelona l’obra de Lita Cabellut amb una extensa retrospectiva, que inclou obra del 2008 al 2017, distribuïda en diverses sèries, com a continuïtat d’aquella altra exposició que presentà el 2013 amb el títol de Trilogia del dubte. La mostra es pot veure fins al 27 de maig del 2018. La Retrospective de Cabellut, amb la qual s’han ocupat els 1.600 metres expositius del nou espai Volart, presenta un conjunt de sèries, entre les quals destaquen: Ethics (2017), Disturbance (2015), Blind Mirror (2015), Tempus & Divine (2015), Black Tulip (2014), Dried Tear (2013), After the Show (2013), Camaron (2011), Memories wrapped in gold paper (2012), Coco (2011), Frida (2011), Madness and Reason (2010), Installation (2010), State or grace (2010), Country life (2009) o Dillusion (2008). Les grans dimensions de les obres, la seva majestuositat i la implicació profunda en els gèneres del retrat i la natura morta reviuen encara l’impacte d’aquella primera visita al Prado. Lita Cabellut desenvolupa una aproximació a l’ésser humà a partir d’una imatge, que després manipula mitjançant la pintura, sacseja amb el gest, maquilla, estrafa i ofereix una transformació completa i nua del personatge. A vegades el podem identificar, perquè la sèrie porta el seu nom, com en el cas de Coco Chanel, en la sèrie Coco (2011), la dedicada a Frida Kahlo (2011) o al cantant Camaron (2011). Parteix de l’aparença de la imatge per anar al seu interior i capbussar-se en el pla emocional d’aquests personatges, tractats d’una manera expressionista. La imatge fotogràfica és un bon suport per partir de l’aparença, i la pintura li dona la qualitat d’expressió per retratar l’interior del personatge. Memòria de la història de l’art. Les seves pintures fan memòria de la història de l’art, especialment de la posada en escena del barroc en els retrats i les natures mortes. Els retrats ens recorden els clàssics del segle d’or espanyol, però també els dels mestres holandesos, com ara Vermeer de Delft. Els retrats holandesos amb tulipes tributen un homenatge a l’època daurada de la pintura holandesa a la sèrie Black Tulip. Sovint, el rostre és manipulat pictòricament, però manté la imatge fotogràfica com a lectura de fons que ens permet reconèixer el personatge. L’expressionisme pictòric amb què deforma i empastifa els trets bàsics del rostre comporta noves lectures, més psicològiques i emocionals, properes al dolor, a la concentració, a l’absència mental i a la bogeria. Aquest expressionisme de la carn és el que es pot relacionar amb la pintura anglesa de Francis Bacon o Lucien Freud. Al mateix temps, aquesta forma de treballar crea una capa, una pell que mostra uns clivellats, unes esquerdes en la pell de la pintura que li donen una pàtina de la vella pintura, la que ha sofert els avatars del temps. Crear nous màsters. Entre el vell i el nou, entre la història de l’art i el món d’avui, l’obra de Lita Cabellut transporta la memòria de l’art del passat a la pintura d’avui i destrueix aquell ordre segur que la història ens ha llegat per tornar-lo a qüestionar, per impregnar-lo d’humanitat, tot deixant de banda els vernissos, les veladures, els marcs daurats i la seva qualitat d’intocable i inqüestionable. I amb aquest procés dialèctic basat en la construcció i destrucció crea nous màsters. Sovint, s’interessa pel gènere femení, en què, en comptes de mostrar el seu poder, com es manifesta en els retrats masculins, és vist des de la seva feblesa exterior i fortalesa interior. Són obres pertorbadores, que ens exigeixen una atenció per entendre aquest procés entre el que es veu i el que no es veu. A la sèrie Memories wrapped in gold paper (2012) tracta els rostres i els vestits amb què s’embolcallen les dones de trets àrabs, amb Frida Kahlo fa un homenatge al dolor i amb la Dulcinea d’El Quixot, un esment a la bogeria. Però on els valors de l’existència humana prenen més força és en els retrats dobles de la sèrie Disturbance (2015), especialment a les versions 13 i 14, en què ens sembla endevinar un retrat doble de la figura de Meret Oppenheim vestida i nua, musa surrealista, desinhibida i valenta, amb tota la seva potència humana, tant en la seva imatge seductora exterior com en el recolliment de la seva nuesa interior. A la imatge, Lita Cabellut. Private Secret Behind The Veil (detall). Col·lecció particular. Espai Volart de la Fundació Vila Casas.