DOCfield 2017: El festival com un etern retorn

Enguany, el festival DOCfield 2017 (del 19 d’octubre al 30 de novembre), impulsat per la Fundació Photographic Social Vision, celebra la seva cinquena edició. Dedicat al documentalisme i el fotoperiodisme, el festival s’autodefineix com una iniciativa “col·lectiva i de ciutat”, amb Barcelona com a epicentre de les seves activitats. El DOCfield pretén consolidar-se en un mapa ja establert de festivals dedicats a la fotografia, sobretot documental i fotoperiodística, i que, a més de guardar formes similars entre festivals, té una tendència concèntrica a la tardor. Aquest any, el mateix DOCfield ha substituït la primavera pels mesos d’octubre i novembre, a la recerca, segons paraules de la mateixa organització, “d’una experiència més reflexiva dels continguts”. Més enllà de la poca claretat d’aquest supòsit, del que no hi ha dubte és que el DOCfield s’apropa, en termes temporals, a l’espai d’altres esdeveniments, com ara el Visa pour l’Image de Perpinyà (setembre) o l’SCAN de Tarragona. Pel contrari, segueix el moviment oposat al del World Press Photo-CCCB que, precisament aquest 2017, va passar de la tardor a celebrar-se a la primavera. Lluny de coincidències, la temporització dels festivals fotogràfics, com ara els de les arts visuals o els de cinema, respon a la necessitat de programar, sense trepitjar-se, una dinàmica de consum cultural que, en la seva combinació global, sembla no descansar mai. Interrogants. Amb tot, un festival d’aquestes característiques planteja alguns interrogants. En primer lloc, a què respon la seva organització i celebració. Sens dubte, el concepte festival emmarca el DOCfield en un terreny comú, com és el de la indústria i l’entreteniment cultural en forma d’esdeveniments; una tendència que està en plena puixança en els últims anys ja sigui en l’àmbit de la fotografia, el cinema o, per descomptat, la música, un dels llenguatges culturals més massius. El festival, com a festa i programa d’activitats, es basa en la diversificació i multiplicació de les propostes, en forma de seccions DOCfield, en aquest cas. Per una banda, el Ruta DOCfield, amb una desena d’exposicions que se celebren en diferents espais que dibuixen una línea vertical del monument a Colom a la Diagonal –és a dir, l’eix comercial i cultural de Barcelona. Des del Palau Robert fins al Museu Marítim de Barcelona s’exposen els treballs de Lorenzo Meloni, Serena de Sanctis o Alessandro Vincenzi i Marco Ansaloni, entre d’altres. Per altra banda, trobem el Nits DOCfield i el DOCfield Carrer, que, com el seu nom indica, tenen previst recórrer a l’espai públic per a projeccions audiovisuals i mostra urbana de retrats fotogràfics, sota el comissariat de Claudi Carreras. La cara professional. Com tot bon festival, però, també hi ha la cara professional, destinada a revertir en l’auto-reconeixement del camp de la fotografia. Per al DOCfield Pro, amb la col·laboració d’Oxfam Intermón, el CCCB és la casa mare que rep una quinzena de ponents mixtos, formada per fotògrafs, actors de l’àmbit del periodisme i de les plataformes d’acció social, a més de professionals procedents del món empresarial. Un entramat que demostra l’encreuament d’interessos vehiculats en el si de la pràctica del fotoperiodisme i la fotografia documental que traspassa el simple exercici fotogràfic per abraçar altres necessitats, com són l’estudi de l’audiència i l’èxit en la comunicació. Destaquen noms com ara els de Cristian Palazzi (Playground), Patrícia Plaja Pérez (Mossos d’Esquadra), David Campbell (World Press Photo) o Danielle Villasana (The Everyday Projects), a més d’altres veus com ara la de Fernando Casado Cañeque, la presència del qual és deguda al tema marc de l’edició del DOCfield 2017: la mobilitat humana. Diversitat i pluralitat. Finalment, el festival tanca amb la resolució del DOCfield Dummy Award Fundació Banc Sabadell, el premi que demostra el rol dels festivals en la visibilització, el reconeixement i la consagració dels seus actors interns. Els nominats han estat Eefje Ludwig, Jessica Murray, Marc Prüst i Arianna Rinaldo; uns noms que comparteixen un perfil similar. D’origen estranger, però en la majoria dels casos amb fortes relacions amb l’escena local, es tracta d’agents estretament vinculats al circuit del documentalisme i el fotoperiodisme ja establert, a través del World Press Photo, l’agència Magnum o la revista Ojo de Pez. Així, malgrat la diversitat i la pluralitat de la proposta del DOCfield, és inevitable veure-hi una mena d’etern retorn, sempre a les mateixes receptes, en la forma i en el contingut: el documentalisme i el fotoperiodisme com a axiomes de l’autenticitat del llenguatge fotogràfic, amb les seves implicacions ètiques i estètiques; el concurs i el premi com a roda interna d’engranatge; les exposicions i les projeccions com a forma pública de consum. Són deures pendents d’obrir-se a nous terrenys del llenguatge fotogràfic, i a problemàtiques encara avui sense abordar. També cal desenvolupar una major imaginació propositiva que afronti altres maneres de discutir i compartir la riquesa del camp de la fotografia i les seves implicacions amb la realitat que ens envolta. A la imatge, Marco Ansaloni & Alessandro Vincenzi Exposició: Final de línia. Espai Mercè Sala (vestíbul de l’estació de metro de Diagonal).