Josep Bartolí al Centre Cultural Terrassa

El Centre Cultural Terrassa presenta fins al 3 de desembre del 2017 una exposició sobre Josep Bartolí. El Centre Cultural de Terrassa mostra  un total de 24 obres que la Fundació Antiga Caixa Terrassa va rebre de la vídua de Bartolí gràcies a la intermediació de la família Canyameres. Amb aquesta exposició vol rescatar de l’ostracisme aquesta figura tan desconeguda com peculiar. L’exposició, com explica el comissari, Ricard Planas, està dividida en diferents blocs i és concebuda com un gran mural urbà. Per complementar la visita, es poden consultar llibres il·lustrats de l’artista i documentació. A més a més, es projecta un documental inèdit proporcionat per la seva vídua. Dibuixant, pintor i escriptor, Josep Bartolí (1910-1995) pertany a aquella generació d’artistes que suportaren una injusta damnatio memoriare per haver-se situat al costat del bàndol republicà. Com Josep Renau, Carles Fontserè, Antoni Clavé, Miquel Paredes o Josep de Creeft, visqué un exili forçat que el portà a una vida accidentada plena de contratemps. Orfe de mare, aviat se les hagué d’enginyar per a guanyar-se la vida. Primer foren uns combats de boxa amateur que organitzà juntament amb un amic. Als disset, entrà a l’exèrcit i el destinaren al batalló de càstig de Montjuïc. Amb vint anys, s’alçà activament en contra dels feixistes. Després de la Guerra Civil fugí a França, on acabà reclòs en diversos camps de concentració. Un cop alliberat, embarcà direcció Casablanca, des d’on creuà l’Atlàntic per arribar a Mèxic. Allà viuria un dels episodis que han despertat més interès mediàtic: la relació amorosa amb Frida Kahlo. Com a testimoni en resta un apassionat intercanvi epistolar: “Los átomos de mi cuerpo son los tuyos y vibran juntos para querernos” li escrigué la famosa pintora mexicana un dia d’agost de l’any 1946. Durant aquells temps vindrien també viatges i estades als Estats Units o Itàlia i algun retorn a França. A Nova York, durant els anys 50, conegué Mark Rothko, Franz Kline, Willem de Kooning i Jackson Pollock. Allà treballà per a la revista Hollyday i realitzà decorats per a algunes pel·lícules. Finalment, quatre dècades després d’haver fugit, tornà per primer cop a la seva Catalunya natal. Artista combatiu, militant i outsider: “És que se me’n fot la pintura. La idea és més important que la pintura o el dibuix...”, confessava en una entrevista “Necessito explicar alguna cosa i com que no tinc altre llenguatge ho haig d’expresar amb el que tinc, dibuix i pintura.” Amb una obra crítica i compromesa, de la primera època destaquen els dibuixos satírics de caire marcadament polític executats amb un traç fi, precís, ràpid i directe. Il·lustrador per a La Veu de Catalunya, L’Esquella de la Torratxa o La Humanitat, la seva era una mà que dibuixava per assenyalar els botxins, escenes cruels impregnades d’humor negre amb figures gairebé grotesques entre Goya i la Neve Sachlichkeit. De tarannà rebel i imaginació desbordant, la seva obra pictòrica, marcadament antiacadèmica, es caracteritza pels jocs de textures i per una potència cromàtica propera a aquells expressionistes nord-americans que conegué en la dècada dels cinquanta.  La història l’escriuen els vencedors. La història de l’art, també. Per això, recuperar la figura de Bartolí no és un mer exercici d’historiografia, sinó un acte de justícia històrica absolutament necessari. A la imatge, L'assassinat del planeta, de Josep Bartolí.