"Després de la fi del món" al CCCB

El CCCB de Barcelona presenta del 25 d’octubre al 29 d’abril del 2018 "Després de la fi del món". Si estàs llegint aquest article, el món, molt probablement, encara no s’ha acabat i continues sent un dels 7.400 milions d’humans que habiten el planeta Terra (érem 5.300 milions l’any 1990, tot just fa 25 anys). Si això fa que et sentis una persona afortunada, una de les millors coses que pots fer –pel teu futur i pel dels teus fills– és anar al CCCB a veure i viure l’exposició Després de la fi del món. Títol apocalíptic, experiència immersiva i missatge contundent, però ei!, potser el futur del planeta encara és a les nostres mans. Si pensem en una imatge de la Terra, és possible que ens vingui al cap aquella bola blava, perfecta i calmada, d’una foto que va fer la missió Apollo 17 de la NASA el 7 de desembre del 1972 –amb una càmera Hasselblad, per cert–. La van anomenar Blue Marble (bola blava) i és una de les imatges més reproduïdes de tota la història. Doncs bé, no deixa de ser il·lusori pensar que la Terra és encara aquella harmonia equilibrada que s’hi veu. La Terra està esquinçada, bruta i sobreexplotada. Aquest antropocè en el qual vivim –diuen els experts des del 1950– n’ha modificat l’ADN mineral fent servir bombes atòmiques, fertilitzants, plàstics, sobreexplotacions ramaderes i CO2. A més, hem canviat cursos de rius, hem creat illes i penínsules noves, hem generat extraccions mineres enormes... i cada dia agafem el cotxe per portar els fills a l’escola. Un dels darrers esculls d’esperança per evitar que la temperatura mitjana del planeta superi els 2 graus (i totes les conseqüències que això porta) és l’acord de París, impulsat per l’ONU i subscrit per 195 països el 12 del desembre del 2015. Aquest acord obliga a una desaparició progressiva de les emissions de CO2 i de l’ús de combustibles fòssils, a partir del 2020: ni carbó, ni petroli, ni gas. L’exposició Després de la fi del món es planteja com una experiència en vuit instal·lacions immersives que representen vuit escenaris tant de l’actualitat com de futurs possibles, amb un condicionant determinant: que s’hagin assolit els objectius de l’acord de París, o no. El comissari de l’exposició, l’investigador José Luis de Vicente, no vol donar un missatge ni reconfortant ni naïf: “No és possible plantejar un canvi del futur sense un canvi radical en la nostra manera de ser.” L’exposició ha estat concebuda, pensada, planificada i realitzada per un equip d’experts i creadors multidisciplinari, humans i no-humans, entre els quals destaquen el filòsof i pare de la Dark Ecology i del concepte d’hiperobjecte Timothy Morton, la companyia de teatre documental alemanya Rimini Protokoll, l’artista argentí Tomás Saraceno, que presenta un projecte d’arquitectura utòpica o les expedicions a l’antropocè dels anglesos Unknown Fields Division (Kate Davies i Liam Young). I entre escena i escena, una sala d’espera. Un lloc neutre que comunica una situació amb una altra, una espera col·lectiva que ajuda a transmetre una sensació d’incomoditat. I allà parla el ministre del Futur. Quin gran ministeri, si fos real! Un ministeri que concep la política a molt llarg termini, un termini que ultrapassa no tan sols una trista legislatura, sinó tota una vida, i més generacions. L’exposició conclou amb l’estació Beta, un centre de documentació i ampliació de coneixements que ja ha esdevingut un clàssic de les propostes del CCCB i es complementa amb l’estació Ciutat, una base d’experimentació i acció participativa a l’espai públic de la ciutat de Barcelona. A la imatge, Port d’Anvers - Port of Antwerp. Cortesia de Benjamin Grant / Satellite imagery © DigitalGlobe, Inc.