Una mirada a l'obra de César Paternosto en les col·leccions Thyssen-Bornemisza

El Museu Thyssen presenta, del 13 de novembre del 2017 al 28 de gener del 2018, Cap a una pintura objectual, una mostra que estableix un diàleg entre l'obra de l'artista d'origen argentí César Paternosto  i una selecció de quadres de les col·leccions Thyssen-Bornemisza. Comissariada pel mateix Paternosto, l'exposició analitza el canvi de paradigma pictòric que va portar als artistes de començaments del segle XX a redescobrir la pintura com a objecte enfront de la il·lusió renaixentista que havia convertit el llenç en una finestra en la qual veure reflectida la realitat visible. Per fer-nos reflexionar sobre aquesta transformació artística que es va iniciar fa ja més d'un segle, l'artista ha seleccionat sis obres del museu - de Piet Mondrian, Pablo Picasso, Juan Gris i Joaquín Torres-García, per exposar-les al costat de les seves, vuit peces procedents de diverses col·leccions públiques i privades. La seva visió conjunta no només exemplifica el camí cap a la objectualitat de la pintura, sinó que serveix per establir el llinatge de la seva pròpia evolució artística en els anys 1970. César Paternosto (La Plata, Argentina, 1931) és un pintor, escultor i investigador teòric que va viure a Nova York des de 1967 fins a 2004, i que actualment resideix a Segòvia. Va assistir des de molt jove a classes de dibuix i, després d'un breu període d'exercici de l'advocacia, es va dedicar de ple a la pintura. Paternosto va practicar des del primer moment l'abstracció, inicialment de tipus expressionista i molt aviat geomètrica, inserint-se així en la gran tradició avantguardista llatinoamericana. En aquest context, va evolucionar cap a una "geometria sensible", en la qual la fredor quedaria atenuada per la delicadesa dels tons i una subtil irregularitat de les línies. En la tradició de l'art occidental, el camp pictòric sempre s'havia organitzat cap al centre de la tela. En la seva obra de maduresa, Piet Mondrian va imposar però la dispersió compositiva, eliminant el marc i empenyent suaument els elements pictòrics cap a la perifèria del quadre. Paternosto, per la seva banda, va descobrir el 1969 les possibilitats expressives del cant dels llenços, el que li va permetre transformar el quadre en objecte, inaugurant un nou espai per a la pintura i obligant a modificar la posició tradicional de l'espectador davant l'obra. Va ser una conseqüència lògica del precedent iniciat per Mondrian que va tenir un resultat sorprenent, ja que la seva pintura no s'ofereix directament al públic, sinó que se li oculta perquè l'espectador la busqui en un encerclament oblic. Però Paternosto va fins i tot més enllà fins i tot d'aquesta objectualitat de la pintura. Les seves peces són objectes autoconscients i posseeixen la virtut de presentar-se a si mateixes, fins i tot sense l'ajuda del seu creador, explicant quina mena d'objectes són, d'on vénen i amb quines obres d'altres artistes dialoguen.