Lluís Lleó: Als marges del dibuix, al Centre d'Art Tecla Sala

El Centre d’Art Tecla Sala de L’Hospitalet de Llobregat presenta fins al 7 de gener del 2018 una exposició de Lluís Lleó. En més d’una ocasió hem reflexionat sobre les pràctiques artístiques sorgides a finals dels vuitanta a Barcelona. En aquell moment, un grup d’artistes es van decantar cap a una acció pictòrica de naturalesa depurativa, austera, reactiva davant l’ultrainformalisme hipergestual que caracteritzà la dècada que cloïa. El cas de Lluís Lleó (Barcelona, 1961) és un dels més paradigmàtics d’aquell temps artístic. Autodidacte de formació, i descendent de quatre generacions d’artistes, el 1989 Lleó es trasllada a Nova York a fi de professionalitzar una trajectòria que a Barcelona havia obtingut algun reconeixement incipient (premi de dibuix Joan Miró, 1984). Embafat per l’obra de Tàpies i Barceló, a la metròpoli nord-americana queda colpit per la pintura hard-edge: una abstracció geomètrica, postminimalista, de forta contenció conceptual i primfilada en la destil·lació dels colors, les estructures i les formes. Ad Reinhardt, Martin Puryear, Christoph Wilmarth, fins i tot Jasper Johns… Poques obres, delicades en el tracte, profundament reflexionades, i amb anhels de transcendència. El culte al misteri canalitzat a través de símbols geomètrics espartans supera, segons l’artista, el pretès ascendent espiritual de l’art europeu. Lleó també hi detecta una connexió estreta amb la pintura majestuosa de tots els temps: els frescos de Fra Angelico, Cimabue, Giotto, Morandi, Taüll… Enmig d’aquesta tradició, l’artista troba el seu encaix en un art que enllaça amb un corrent específic dins la modernitat: el que s’inicia amb el negre sobre blanc de Malèvitx, prossegueix amb els russos del període d’entreguerres, i amb la Bauhaus, i s’enllaça amb la pintura geomètrica de postguerra: Palazuelo, Oteiza, o als Estats Units, amb Joseph Albers. “La fragilitat perdura, la potència desapareix”, ens confessa Lluís Lleó a peu d’exposició al Centre d’Art Tecla Sala. “El misteri emana de l’escassedat”, reblarà. De la geometria a la senzillesa, i de l’austeritat a la transcendència. El pintor instaura aquests principis apresos als Estats Units sobre una base tonal pictòrica d’ascendència tràgica. Les plàcides geometries de Lluís Lleó descansen sobre escenaris accidentats, violentats pel treball experimental amb tot tipus de tècniques. Es tracta d’una presència expressiva diguem-ne continguda, gairebé poètica, a voltes greu, d’altres, més aguda, però en tot cas sempre present en el rerefons de la seva obra, que és filla d’una sensibilitat formada en ple ascens informalista, però també marcada per la mirada d’una família d’artesans i per l’admiració dels accidents texturals de la pintura romànica. Des de finals dels noranta que l’artista amplia els seus registres artístics més enllà del fet pictòric. Recuperà la tècnica de la pintura al fresc –apresa amb el seu pare, i avui universal gràcies a la reconeguda instal·lació al Park Avenue de Nova York–; i en els darrers temps, amb la disciplina del dibuix. Una tècnica que començà a ser dominant en el seu treball d’ençà de l’adquisició d’un dels seus dibuixos per la Morgan Gallery de Nova York, mercès a la mediació de la col·leccionista Marion Selig. Per a l’exposició de Tecla Sala, Lleó fa la seva aposta més ambiciosa d’aquest registre artístic. Presenta grans dibuixos, sobre paper Nepal i Bhutan. Uns papers que ja d’entrada presenten una rugositat i una fragilitat que interessen l’artista per poder treballar els conflictes binaris que s’emplacen en la seva pintura. Sobre els tretze grans llençols de paper disposats a Tecla Sala descansen geometries majestuoses, amb blaus marins i negres contundents, però mai saturats. Tota geometria es personifica i es reivindica com en un mitjà de comunicació obert i orgànic, profund a través del protagonisme que el pintor atorga a les esquerdes i irregularitats de la composició. És aquest el llegat més valuós de la pintura postedge que amb la primícia ens aporta Lleó: la pintura que ens transmet coneixement profund ja no des de les rotundes afirmacions dels volums i dels colors, sinó a través de les incògnites i interrogants que emergeixen des dels marges de la pintura. A la imatge, detall de Gran Green Room, 2017. Oli, tinta i fil de cotó sobre paper Nepal. Col·lecció de l’artista. Foto Guillem F-H.