"Picasso. Any 1917" al Museu Picasso

El Museu Picasso de Barcelona presenta fins al 28 de gener del 2018 Picasso. Any 1917. L’arribada de Picasso a Barcelona el 1917 s’emmarca en un període històric i artístic molt significatiu. Europa estava en guerra i Catalunya vivia els efectes d’una prolífica Mancomunitat que havia empès innovadors projectes. La modernització promoguda i la neutralitat davant la guerra havien de jugar a favor del creixement econòmic i l’apropament d’intel·lectuals i artistes forans fugits de la contesa. Aquest escenari, però, era ple de contradiccions: la posició davant la guerra no era unitària i responia sovint a interessos econòmics; l’enriquiment d’uns quants suposava més empobriment per als que ja eren pobres i el conflicte social estava a l’ordre del dia. En l’àmbit cultural i artístic, tradició i modernitat s’enfrontaven en una pugna d’heterogènies conseqüències. Es vivia, doncs, una realitat inevitablement i necessàriament inquieta i mudable. En el context artístic s’havien de produir iniciatives més que reveladores: l’Exposició d’Art Francès, l’activisme avantguardista a través de revistes que trencaven motlles, un galerisme alternatiu amb les propostes expositives de les Laietanes i les Dalmau –que l’any 1912 ja havia presentat una mostra cubista, tot i que sense Picasso– i l’eclosió del mercat de l’art o la publicació del manifest Art-Evolució, de Torres-García. El resultat d’aquest substanciós brou, però, no havia de prendre tant com semblaven anunciar els fets. El pòsit del noucentisme continuava latent, l’esperit avantguardista no arrelaria prou i el relleu artístic de l’anomenada Generació del 17, que es proposava girar full, mancaria a la fi d’objectius clars. L’estada de Picasso a Barcelona durant el 1917 fou una circumstància més a afegir a l’agitat període descrit. La gira dels Ballets de Diaghilev –amb qui Picasso havia col·laborat en la producció de l’impactant Parade–, seria la causant del viatge. L’obra de Picasso explorava, però, en aquest moment vies plàstiques diverses: els volums geomètrics i l’abstracció, l’assaig d’estètiques futuristes i expressionistes, l’evocació de la romàntica etapa rosa, l’efímer puntillisme postimpressionista i la subtil i delicada figuració classicitzant. Eren temps de provatures amb temes ja coneguts i d’altres que adoptaria: l’arlequí, el bodegó, la figura femenina –especialment la de la seva parella, Olga Khokhlova–, els espais emblemàtics d’una coneguda Barcelona, a més de la tauromàquia i la imatge del cavall, que anirien guanyant protagonisme en el futur. L’estament artístic català rebria Picasso amb sentits homenatges, celebrant el seu èxit i el retorn a la ciutat en què havia tastat l’efervescent modernisme. Miró, Togores o Pruna se’l miraven amb respecte, mentre que d’altres ho feien amb incomprensió. Tot i que l’estada es dilataria més del previst, el pintor tornaria a ser testimoni directe en aquests mesos d’una Barcelona submergida de nou en el pèlag de les pulsions socials i els estímuls artístics. Deia Salvador Espriu que Barcelona va fascinar literalment Picasso i que just hi va venir a l’hora que calia. El cert és que el record de les vivències compartides persistiria en els anys i en la seva memòria. L’exposició 1917 Picasso a Barcelona, al Museu Picasso, reviu la visita del pintor fa cent anys a través de l’obra que hi va crear i les experiències que hi va viure. A la imatge, detall d'Olga Khokhlova amb mantellina. Barcelona, 1917. Oli sobre tela. Fundación Almine y Bernard Ruiz-Picasso para el Arte. PPT 002. © Successió Pablo Picasso.