La pintura tectònica de Maria Paola Coda a Artevistas Gallery

Del 30 de novembre al 31 de desembre de 2017, l'Artevistas Gallery, al Passatge del Crèdit, 4, de Barcelona, acull l'exposició Finestres obertes de la pintora italiana Maria Paola Coda. Quan l’espectador s’acara per primera vegada a l’obra de la pintora Maria Paola Coda (Novi Ligure, 1981), té la sensació de trobar-se davant d’un clàssic. La poètica pictòrica de Coda respon al treball excepcional de qui conviu amb un univers en expansió permanent. Un món propi que es cou a foc lent durant un lapse de temps indefinit, potser des d’abans del naixement real de la pròpia artista. Coda té un do, això és irrebatible. Amb la qual cosa la sensació que s’obté quan es respiren visualment els seus quadres tàctils és la mateixa que apareix espontàniament després de llegir l’Odissea d’Homer o d’escoltar el Nocturn de Chopin. La pintura de Maria Paola Coda no només és intemporal –en tant que lírica, suggestiva i atàvica–, sinó que es perfà com un conjunt de finestres cap al més enllà. L’espai i el temps de cada quadre se suspenen a favor d’una lectura polimòrfica. No som davant d’una pintura senzilla. L’artista no ens ho dóna mastegat perquè, per a ella, l’abstracció és un sinònim del respecte (cap a l’art i cap al receptor). Si el seu procés creatiu radica en una recerca permanent de la bellesa que s’amaga en els estats mentals, el missatge i la forma no poden ser meres figuracions sobre la condició humana. Necessiten d’un bagatge –el de l’autora– amablement contagiat a l’espectador: Maria Paola Coda eleva el seu llenguatge i ens fa aprendre que no hi ha bellesa sense cultura, i que per traduir la vida corrent al llenguatge de les flors és imprescindible haver mirat bé, haver respirat bé i haver estimat bé. Només així, des de la plenitud d’una experiència radical, podem arribar al festival artístic que ens regala a través dels seus quadres velats però carregats de veritat. La pintura de Maria Paola Coda és generosa. Això implica una preocupació formal però també matèrica. Som capes de temps, superposicions d’estats d’ànim, còctels d’humors, estrats de pensaments i experiències, encavalcaments d’expressió i comunicació. La mirada de la pintora filtra. La de l’aficionat emmiralla. Mirar és intervenir. Pintar el moviment de la vida humana –amb totes les seves contradiccions i contraindicacions–, o d'un pensament particular o d’un estat d’ànim és talentós, però operar-hi visualment a través de la mà amiga de l’art és crear móns possibles i ordir trames impossibles. La pintura matèrica de Maria Paola neixen com a respectuosos monuments a la bellesa i com a canal dels sentiments, poètics de la mutació. El llenguatge de Coda ens planteja un diàleg que supera els simples “t’agrada?”, “què et diu, el quadre?”. La pintora no pinta per fer afirmacions ni per negar res categòricament: ella flueix com l’energia i tan sols demana reacció per part d’un espectador que s’omplirà els ulls de cromatisme i de sensacions antagòniques si fa falta. La pintura, com la vida, segueix el ritme múltiple de l’univers.  La combinatòria està servida. La intel·ligència de la llum és l’obra de Maria Paola Coda un mèrit indiscutible: del joc amb la claror se'n desprèn nostàlgia, temps aturat que maquilla una realitat sotmesa a la tirania atroç del rellotge. Desfer la realitat, multiplicant-la i coent-la a foc lent sense la corredissa ni la superficialitat que dominen el món. Coda postula a través de la pintura una metafísica del propi mitjà i, al mateix temps, gosa inocular interrogants partint de les aparences. El dubte ens fa profunds. És aleshores quan no ens deixem manipular per les certeses suposades o per les veritats de fe. La pintora furga en les escletxes i els esvorancs, a veure què hi troba. A veure què ens pot regalar.