"Explorar i reivindicar. La pintura de Niebla" al Museu de Montserrat

Museu de Montserrat presenta fins al 2 d'abril del 2018 Explorar i reivindicar. La pintura de Niebla. La visibilitat es redueix. L’aire que rodeja la cadena muntanyosa de Montserrat porta en suspensió petites partícules d’aigua que dificulten l’observació de l’entorn natural. Aquesta boira, cada vegada més espessa, ens impedeix veure com les muntanyes resguarden, amb devoció, les obres de l’artista Josep Niebla (Tetuan, 1945) curosament disposades a la Sala Daura del Museu de Montserrat. Comissariada pel crític i historiador de l’art Daniel Giralt-Miracle, Explorar i reivindicar. La pintura de Niebla esdevé una mostra antològica on es presenten els principals capítols de la producció de l’artista nascut al Marroc. Instal·lat a Catalunya a partir del 1962, Niebla escull el poble empordanès de Casavells com a epicentre de la seva extensa i visceral producció. Explora i experimenta amb la pintura, incansable, conscient de les infinites possibilitats d’un llenguatge ancestral que encara té un llarg camí per recórrer. Els corrents artístics més conceptualitzants o performatius que han sacsejat l’art dels darrers temps s’han desenvolupat paral·lelament al creixement artístic de Niebla, que els ha observat de reüll, per seguir explorant, convençut, el gènere pictòric, debatent-se amb el seu interior i exterioritzant el seu malestar en forma de mars braus en continu moviment. Aquests mars, l’arquitectura, els diaris manipulats o l’Àfrica són algunes de les temàtiques que configuren les sèries protagonistes d’aquesta mostra caracteritzada per la càrrega matèrica i els colors vius. L’obra que aquí s’aplega camina de la figuració al realisme, passant per l’abstracció amb un clar accent expressionista. El gest i la pinzellada, impulsiva, configuren unes obres vives, en agitació constant, que contrasten amb un vessant gràfic més estàtic. A la sèrie que l’autor defineix com a “Alfabet plasticopolític” el desenvolupament de les lletres alfabètiques com a elements modulables i quasi arquitectònics ens remet a la força del crit. Les lletres, aïllades, prenen una força quasi totèmica, mentre que, quan s’uneixen entre si formant paraules, es fan més fortes i aconsegueixen comunicar negatives clares i rotundes com ara les lletres que configuren l’obra Diguem no (1975). Quan el cantautor valencià de camisa vermella el canta, majúscul i contundent, ens recorda la por dels homes empresonats i plens de raó, i la sang, que només fa sang. Niebla no canta el “no”, sinó que el pinta sobre la tela, escampant vermell en contra de les opressions pròpies de les dictadures; comprometent-se amb la societat on li ha tocat viure, i identificant-se amb els contextos ideològics i socials del món actual. També l’obra Camp de refugiats (1990), coronada amb filferro espinós, ens recorda com les punxes metàl·liques han abraçat guerres i segueixen estrenyent camps de refugiats. L’obra M com mort (1985), en silenci, es vesteix de dol i ens remet a la fragilitat de la vida. I torna la boira. Viatgem a través d’un rerefons metafísic on les onades i els records esborradissos es fan forts. L’autor repensa el patiment humà, sempre immers en el paisatge i el cosmos, conscient de la fugacitat de tot plegat. L’austeritat i els materials pobres ens recorden els seus orígens humils, però es converteixen, de sobte, en materials rics quan comuniquen els pressentiments, les pors i els dubtes de l’autor. I davant d’aquests dubtes pintats, per als espectadors, una única certesa: la convicció que la pintura de Niebla, per més que avanci la boira espessa, no caurà mai en l’oblit. A la imatge, L'0nada frontal, de Josep Niebla.