Modest Cuixart, contradictori i sublim

Ja fa deu anys que Cuixart ens va deixar. De tracte senzill i afable, seduïa amb la seva brillant conversa, que denotava la seva cultura amplíssima i interdisciplinària. Veritable humanista, el fet d’haver abandonat els estudis de medicina –que li corresponien segons tradició familiar– per a dedicar-se a la pintura explica per què la va plantejar des del rigor científic (l’estricte ordre i neteja del seu estudi, que semblava un laboratori, ho confirma) i la màxima perfecció tècnica. Igualment va sentir un profund respecte pels procediments i instruments de l’ofici (recordem que mai no llençava els pinzells, sinó que els enterrava com a gest ritual d’agraïment), precisament aquest concepte de dignificació de la matèria humil singularitza el seu informalisme matèric (mereixedor entre tants altres guardons internacionals de la Biennal de Sao Paulo del 1959) alhora que li confereix ressons intemporals. Al respecte, com a hereu de les tradicions seculars de taller que plasma en els seus llenços, Caballero Bonald, assegurava: “Cuixart fa gala d’una saviesa tècnica derivada de la tradició, tot i que el que tracti de manifestar provingui d’una renovadora –i devastadora– voluntat de profanar aquesta tradició.” Obra fruit d’una inquietud. L’itinerari creatiu de Cuixart, aparentment atzarós, es correspon amb la realitat de l’existència: es tracta d’una obra lligada amb el seu context i les circumstàncies personals, una autèntica crònica biogràfica que revela la complexitat del seu pensament. L’obra de Cuixart ha estat fruit d’una inquietud i d’una rebel·lió constants, d’una estratègia permanent de refús de les seves pròpies troballes: ell les creà, les desenvolupà amb cura i finalment les sacrificà en una perpètua dinàmica d’acció. Com va dir Tharrats, “Aquesta és la lliçó de Cuixart: la llibertat d’engegar per allà on vol, corrent pel risc del risc.” En Cuixart s’alternen o conjuguen d’una banda l’ordre, la reflexió, la perfecció tècnica i la disciplina, pròpies del rigor germànic, i, de l’altra, la intuïció impulsiva, l’hedonisme, la creativitat desbordant, genuïnament mediterranis. La contradicció fou de fet el seu motor evolutiu, ell mateix cità la sentència de Ionesco: “Aportaré contradicció a la no-contradicció, no-contradicció a allò que el seny considera contradictori”, i hi va afegir: “Cada manera neix d’una necessària i absoluta contradicció. La contradicció no només regeix els canvis, sinó també les recerques (…) així, les sèries daurada i argentada volien expressar la pobresa de la riquesa… sempre he dit que per mi la pintura és una màquina de fer pensar. La humiliació de la matèria or em semblava suficient per acomplir aquesta funció crítica…”  Per part seva, Cirlot situava la inquietud de l’artista en l’àmbit de la pintura-coneixement; és a dir, aquella que exigeix constantment descobrir coses noves en un etern sondejar el desconegut. Afany d’indagació. No és casual que les seves aportacions més transcendents sorgeixin d’aquest afany d’indagació profunda que el van dur a trastocar temes i conceptes (informalisme, figuració, paisatge, surrealisme) sota uns paràmetres insòlits. Per això, el millor Cuixart és l’introspectiu: el de la introspecció en la matèria fins que aconsegueix transcendir la pròpia materialitat de la seva etapa informalista; però també d’altres incursions menys conegudes, com ara la que penetra en la realitat de la condició humana, en els entrellats de l’estultícia, el desig, la maldat o la hipocresia; sense oblidar la fondària de la seva introspecció en la naturalesa recòndita, immemorial i atàvica dels noranta. És aquest Cuixart apassionant i revelador el que ha inspirat tantes pàgines de Cirici, Cirlot, Perucho, Santos Torroella, Restany, Lerrant, Caballero Bonald, Porcel... Víctima d’ell mateix. Certament, Cuixart també ha estat víctima d’ell mateix, de certs errors, però també d’actituds externes de refús del que resulta incòmode, d’allò que queda al marge de les directrius dominants. Però una mirada atenta a la seva trajectòria sorprèn amb etapes tan excel·lents que qualsevol d’elles per si sola hauria estat suficient per concedir una fama perenne i universal a un altre artista. El cert és que Cuixart ens indueix a una experiència intensa, tan aliena al consum trivial com al discurs fatu i manipulador, que ens incita a explorar insospitades dimensions de la realitat, a sondejar els abismes del pensament. Aquest és el Cuixart que cap cínica o acomodatícia amnèsia no ens pot fer oblidar i que algun dia recuperarà el lloc que li correspon entre els més grans.