"L'infern segons Rodin" a la Casa Garriga Nogués de la Fundació Mapfre

L’agost del 1880, Auguste Rodin (1840-1917) va rebre, de l’Estat francès, un encàrrec d’aparença modesta per a un difús projecte de museu d’art decoratiu. Es tractava de La porta de l’infern, una entrada monumental per a un futur Museu d’Arts Decoratives a París, que marcaria la trajectòria d’un dels noms més rellevants de la plàstica contemporània i que esdevindria una de les obres fonamentals de l’escultura del segle XIX.

L’exposició que ara presenta la Fundació Mapfre, organitzada en col·laboració amb el Museu Rodin de París amb motiu del centenari de la mort de l’artista (de l’11 d’octubre al 21 de gener del 2018 a la casa Garriga Nogués de Barcelona), recorre la història d’aquesta espectacular obra, que l’artista mai va donar per acabada i que tan sols va ser exposada una vegada. Més de 150 obres –entre les quals hi ha 30 dibuixos poques vegades presentats al públic

i nombroses escultures restaurades per a l’exposició– permeten contemplar l’evolució del treball de l’artista francès al llarg de la pràctica totalitat de la seva carrera, i les maquetes, dibuixos i fotografies reunits permeten admirar el procés creatiu d’un dels artistes més emblemàtics de final de segle.

Una porta. Quan Rodin va rebre l’encàrrec de fer una porta decorativa, encara era un artista poc conegut: havia passat gran part de la dècada dels 70 del segle XIX a Bèlgica i va haver de lluitar per fer-se un lloc al Saló del 1877 amb la seva primera gran escultura, L’edat de bronze. Aquesta porta estava destinada a la façana d’un museu d’arts decoratives que l’Estat volia crear a París, segons el model del South Kensington Museum de Londres (actualment el Victoria and Albert Museum).

Inspirat primer per la Divina Comèdia de Dante i més tard per la lectura de Les flors del mal de Baudelaire, Rodin es va involucrar en un procés de treball que va durar més de vint anys i que serà el treball més determinant de tota la seva carrera.

Tot prenent la primera part de la Divina Comèdia, Rodin es va centrar en el dibuix i el modelatge en una primera fase de creació en la qual va reflexionar sobre la composició global de la seva obra. Rodin no va il·lustrar literalment el text de Dante, sinó que va buscar una relació més subtil, focalizant en els pecats, els diversos càstigs, i de manera general en els patiments que els humans s’infligeixen a ells mateixos a causa dels seus defectes, però també dels seus sentiments. En un principi va imaginar una porta formada per plafons juxtaposats esculpits en baix relleu. La porta del paradís de Lorenzo Ghiberti i les portes que Henry de Triqueti va fer per a l’església de la Madeleine de París van ser les fonts d’inspiració.

Nova font d’inspiració. A mitjan dècada dels 80 del segle XIX, Rodin va trobar una nova font d’inspiració en Les flors del mal de Baudelaire. Des de llavors, l’estructura lògica amb què s’havia plantejat la porta es veu alterada per una ebullició de figures. En aquest moment, Rodin deixa de banda el concepte d’infern com a espai de sofriment dels condemnats pels seus pecats, i mira cap a les temptacions que els han causat i els turments personals que se’n desprenen. A Rodin li comença a interessar l’infern entès com un estat de l’ànima que té el seu origen en les passions humanes.

Rodin creu en la noció nova d’una bellesa més enllà d’allò moral, una bellesa que és imatge i que reflecteix les passions del més fonamental que tenim: “la vida”. Com explica Sébastien Mullier al catàleg de la mostra: “És el vivent, entès com un esforç de l’ànima que desperta en la matèria. Per l’estatuari, el vivent es confon amb la veritat. Si Baudelaire havia tancat la porta del paradís i havia condemnat per sempre la humanitat a l’infern, Rodin, en canvi, va tancar per sempre la porta de l’infern, posant fi així a segles d’art cristià heretat per ell (de Dante a Baudelaire passant per Miquel Àngel). L’home nou ja no passarà la seva temporada a l’infern –com cantava Baudelaire–, sinó en un espai situat entre dues portes tancades per sempre, que eren portes transcendents, portes metafísiques.”

El gran laboratori. La porta de l’infern serà el gran laboratori, el camp de pràctiques a través del qual Rodin va revolucionar l’escultura del segle XIX. De fet, els grups de figures de condemnats creats per l’escultor per decorar aquesta porta s’aniran independitzant del projecte pel qual van ser creats. Figures reconegudes i considerades autèntiques fites de la història de l’art com ara El pensador (que s’associa a la figura del mateix Dante), El petó (que narra la tràgica història d’amor prohibit entre Paolo Malatesta i Francesca da Rimini) o Ugolino (tirà de Pisa condemnat per haver traït la seva ciutat) tenen el seu origen en aquest projecte. Els grups d’escultures seran desconstruïts i individualitzats per donar-los vida pròpia, un valor autònom, i seran reutilitzats per Rodin fins al final de la seva carrera.

Finalment, l’any 1898, Rodin va prendre per fi la decisió de muntar la seva obra mestra per exposar-la en una gran retrospectiva que preparava coincidint amb l’Exposició Universal del 1900. La porta de l’infern es presentava despullada de les figures i els grups que haurien de poblar la seva superfície, i va deixar desconcertats la majoria. Rodin va tancar la porta de l’infern. Les seves figures, com ara L’home nou, com ell mateix, es van alliberar i van reivindicar la seva autonomia i entitat per sobre del projecte originari.

A la imatge, detall de Rodin. El pensador sobre element de capitell. 1881-1888. Guix untat de desemmotllant (cap al 1922-1925) / Musée Rodin, París. © agence photographique du musee Rodin - Pauline Hisbacq.