CaixaForum: Del nen Warhola al personatge Warhol

CaixaForum Barcelona presenta fins al 31 de desembre del 2017, Warhol. L'art mecànic.

Considerat el pare del llenguatge de l’art pop, l’artista i cineasta nord-americà Andy Warhol (Pittsburgh,1928-Nova York, 1987) tenia molt clar que la idea no és viure per sempre, sinó crear alguna cosa que ho faci. La bellesa és un signe d’intel·ligència i la gent s’ha d’enamorar amb els ulls tancats. Per Warhol, col·leccionista empedreït, l’artista és algú que produeix coses que la gent no necessita, de la mateixa manera que considera que tot ha de ser reciclat, fins i tot el seu propi art. Organitzada per l’Obra Social “la Caixa” i el Museu Picasso de Màlaga, i comissariada per José Lebrero Stals, director artístic del Museu Picasso de Màlaga, l’exposició està formada per 352 peces entre pintures, escultures, dibuixos, serigrafies, instal·lacions, llibres d’artista, pel·lícules, portades de discos, pòsters, revistes, objectes i material fotogràfic procedents de més de 30 prestadors  que permetran a l’espectador submergir-se en el captivador món d’imatges sofisticades i universals del glamurós pare de l’art pop.

La mostra accentua molts aspectes clau de l’obra warholiana, com ara la forma en què l’artista aplica la idea de procés a la seva polifacètica obra seriada o el vincle ferri entre biografia i producció. Les peces exposades evoquen el món underground que bullia a principis de la segona meitat del segle XX a Nova York, quan Warhol va fundar el seu estudi, The Silver Factory. Artista irreverent i empresari ull despert, Warhol va canviar l’ordre establert, perquè es va voler fer un espai entre els abstractes dels anys 50 (Pollock, Rothko, Newman) i va trobar en el concepte de consum i en la tècnica de la repetició una manera d’omplir el buit existent. Aviat es va convertit en el rei del mambo.

Lebrero explica Warhol de manera cronològica, des dels primers dibuixos signats amb el nom d’Andrew Warhola en la dècada dels 50, amb els seus treballs d’impressió per a revistes, passant per les creacions en què va fer estètics productes quotidians mancats d’elegància. Va convertir en warhols objectes que tothom tenia a casa i va erigir figures del cinema, la política o la societat com a autèntiques icones pop de la manera més senzilla: esquematitzant-les per fixar-les a l’ull col·lectiu incapaç, fins llavors, de reflexionar sobre la voràgine del consum.

Andy Warhol era l’artista frívol, de vida dissipada, presumptuós, amb aspecte estrany. La crítica de l’època no va saber valorar el seu talent. No l’entenien o es morien d’enveja. En realitat va ser un innovador, un transgressor capaç de desmitificar la concepció romàntica de l’artista com a professional obstinat en la formació i el perfeccionisme, i la va transformar en un negoci on només importava guanyar calés. Les normes eren les del màrqueting, la publicitat i la fàbrica, les pròpies d’una cadena de muntatge i no les de l’art.  Denunciar el materialisme de l’època amb imatges de difusió massiva. Les ampolles de Coca-Cola, beguda igualitària per excel·lència, les llaunes de sopa Campbell’s, els retrats de Liz Taylor, Marilyn, Jackie Kennedy, són conseqüència d’aquest Warhol social, compromès, al mateix temps, amb l’altra cara menys amable de la societat, els disturbis racials o la cadira elèctrica.

L’exposició Warhol. L’art mecànic fa prendre consciència de la contemporaneïtat, del vertigen de la reproducció infinita i de l’art com a culte a la imatge. Un gran democratitzador amb altes capacitats visionàries, sincerament.