"El traç de l'escultor: dibuixos de Martí-Sabé 1960-2005" a la Casa de la Paraula

La Casa de la Paraula de Santa Coloma de Farners presenta fins al 3 de febrer del 2018 "El traç de l'escultor: dibuixos de Martí-Sabé 1960-2005".

Corria l’any 1950 quan el col·lectiu artístic Postectura es va donar a conèixer amb una exposició a les Galeries Laietanes de Barcelona. El grup, constituït pels escultors Josep Maria Subirachs, Paco Torres Monsó i Josep Martí-Sabé, juntament amb la pintora Esther Boix i els artistes Ricard Creus i J. Datzira, declarava la seva oposició a les tendències subconscients derivades del Dadà i prenia partit a favor del postcubisme, postpurisme, postsuprematisme, postneoplasticisme i tots aquells ismes que anhelaven la restauració elemental de l’objecte. Malgrat que el grup va tenir una curta durada, els seus fundadors van continuar treballant individualment vers una línia constructivista que propugnava un nou humanisme.

Un dels membres fundadors més desconeguts de Postectura va ser Josep Martí-Sabé (Santa Coloma de Farners, 1915-2006), de qui la filla, Marta Martí, ha comissariat l’exposició El traç de l’escultor: dibuixos de Martí-Sabé 1960-2005 a La Casa de la Paraula.

Escultor, dibuixant i pintor, Martí-Sabé va ingressar a l’Escola de Belles Arts de Barcelona l’any 1941 i va treballar durant vuit anys al taller de l’escultor Enric Monjo. Participant dels Salons de Maig i també membre de la seva junta, es va presentar a un centenar d’exposicions col·ectives i a una quinzena d’individuals repartides per diferents llocs del país i l’estranger. El 1975, en cloure un llarg període de residència a Barcelona, va tornar a la ciutat natal i va treballar intensament en importants encàrrecs. En els últims anys de la seva vida va exposar com a convidat d’honor als Festivals d’Ais de Provença (1995), en el Salon Méditerranéen des Arts Plastiques a Lo Pòrt de Boc els anys 1999, 2000 i 2002, i també en una mostra individual organitzada al Cercle Artístic de Sant Lluc de Barcelona el 1993.

De tota la seva obra és sens dubte l’escultura la que cobra més importància, per volum i qualitat. Martí-Sabé s’atreveix amb diferents materials, com ara el guix, la pedra, el ferro i la terracota, que li proporcionen una gran llibertat creativa i plàstica. Des de la figuració dels primers temps fins a l’alliberament de l’objecte representat en els darrers anys, la seva escultura reflecteix una llarga evolució personal que transita entre el sentit geomètric del cubisme i el gest surrealista. L’escultor juga amb idees i conceptes, fa dialogar els volums positius i negatius, evidencia un purisme de les línies i ritmes a partir de l’abstracció plàstica, sempre amb el motiu antropomòrfic i les proporcions anatòmiques com a referència.

Els dibuixos preparatoris per a les escultures de Martí-Sabé (de fet, el leitmotiv de l’exposició) també segueixen aquestes directrius. En els primers anys, el model, despullat i despersonalitzat, és reduït a l’essencial, a un joc de corbes i de traços sinuosos que evoquen la mediterraneïtat noucentista i les voluptuositats dels nus femenins de Clarà i Maillol. Amb el temps les figures dels seus esbossos (i alhora de les seves escultures) se sintetitzen encara més. Les siluetes s’allargassen, les formes es tornen anguloses i els rostres, que abans respiraven una humanitat geometritzada, ara es desdibuixen. Aquestes últimes figures, que rememoren els personatges creats per Julio González, Pablo Gargallo o Josep Maria Subirachs, assoleixen la dificultosa fita de capturar magistralment l’expressivitat a partir d’una puresa formal reduïda en la seva mínima essència. I és precisament en aquest procés creatiu, en aquest gest, en aquest intent de capturar la síntesi d’una realitat complexa, on rau l’autenticitat de l’art de Martí-Sabé.