Zuloaga. 1889-1914 es pot veure fins al 7 de gener del 2018 a la Fundació Mapfre, del Passeig de Recoletos, 23 de Madrid.
La Fundació Mapfre ofereix a la mostra Zuloaga en el París de la Belle Époque. 1889-1914 una visió renovada sobre el treball i el context en què la pintura de Zuloaga (Éibar, 1870-Madrid, 1945) es va produir. Sense obviar la interpretació tradicional que l’uneix al tòpic de l’Espanya negra, el recorregut expositiu combina un profund sentit de la tradició amb una visió plenament moderna, especialment lligada al París de la Belle Époque i al context simbolista en què el pintor es mou per aquells anys.
Amb més de 90 obres, Zuloaga en el París de la Belle Époque. 1889-1914, comissariada per Leyre Bozal Chamorro, conservadora de colecciones de Fundación Mapfre i Pablo Jiménez Burillo, director de l’àrea de cultura de la mateixa, plantea una revisió a la historiografia tradicional. Més enllà dels tòpics folkloristes, crítics com Charles Morice o Arsène Alexandre, poetes com Rainer Maria Rilke, i artistes com Émile Bernard o Auguste Rodin van considerar l’obra del pintor basc com un referent per a l’art modern.
De fet, mentre Zuloaga gaudia de l’èxit internacional, no comptava amb el reconeixement a casa seva, i el seu quadre Víspera de la corrida serà rebutjat pel comitè espanyol per viatjar a l’Exposició Universal de París, el 1900, per considerar que era un quadre que “perpetuava una imatge endarrerida i estereotipada “del territori nacional”.
Com assenyala Pablo Jiménez Burillo: “No era el pintor del 98, és un pintor europeu que viu a París, que es planteja els mateixos problemes que els artistes que hi vivien (...) No és només un d’aquells artistes espanyols que a meitat del XIX viatja a París , sinó que viu a París, es casa amb una francesa i és acceptat per la societat parisenca”.
A la imatge, detall de Víspera de la corrida, 1898.