Dada Siegt!: Hi va haver una biennal a Barcelona

Avui em vaig a posar nostàlgic. Per tres motius: primer per intentar fugir, almenys momentàniament, de les fortes emocions que ens envolten (escric aquest text poc després de les càrregues policials de l’1-O, així que, sigui el que sigui el que estigui passant en llegir aquest text, funcionarà com una mena de perforació en el continu espai-temporal); en segon lloc, perquè la nostàlgia, el parlar de fets antics, té aquesta capacitat de la història, i l’antropologia de pensar des de lluny o des d’un altre lloc ens ajuda a veure l’aquí i l’ara, i, en tercer lloc, perquè els fets dels quals parlaré en realitat van marcar profundament la meva aproximació a la cultura i l’art contemporani a Barcelona. I hauré de començar com si es tractés d’un conte: Molt abans que a Barcelona es parlés de grans esdeveniments artístics i culturals per a la ciutat, que apareguessin discussions sobre la necessitat de fires, espais, internacionalitat i triennals fracassades, aquí hi va haver una biennal. Era la Biennal de Joves Artistes de la Mediterrània, la primera edició es va celebrar el 1985 i l’última edició va ser la del 1991, les olimpíades hi van posar fi. La biennal tenia diverses característiques peculiars. Els anys intermedis, entre les quatre edicions aquí, també es va celebrar, però en diferents ciutats mediterrànies: Tessalònica, el 1986; Bolonya, el 1988; Marsella, el 1990, i València, ja el 1992. La biennal convertia així Barcelona en una espècie de capital o eix de la Mediterrània. I era un esdeveniment de ciutat: estava promoguda pels ajuntaments de Bolonya, Bari, Florència, Milà, Nàpols, Parma, Prato, Regio Emília, Torí, Venècia, Lisboa, Porto, Barcelona, ​​Madrid, Sevilla, València, Lió, Marsella, Montpeller, Tolosa, Dubrovnik, Ljubljana, Zagreb, Atenes, Tessalònica, Xipre i Tipassa. Ciutats i creadors que, efectivament, també participaven en les biennals que no succeïen a Barcelona. Primera característica: Barcelona com a capital, context mediterrani, les ciutats com a protagonistes. La segona característica tindria a veure amb el que avui anomenaríem interdisciplinarietat. La biennal no era una biennal només d’arts plàstiques, sinó que incloïa també seccions de disseny, fotografia, cinema, teatre, literatura, moda, arquitectura i música. L’esdeveniment es repartia per la ciutat i si l’antiga Casa de la Caritat va servir de seu de la part central de les exposicions, també hi van participar des de teatres fins a sales de concerts com ara Zeleste. Aquí m’entra la nostàlgia, perquè recordo les nits i els concerts que van ser el lloc de reunió, bàsicament perquè la nocturnitat propicia les relacions. Això que tant es busca en la cultura, que es produeixin encreuaments entre diferents àrees, es provocava de manera natural. I, també gairebé de manera orgànica, la biennal repartida per la ciutat era un fenomen popular. La biennal encara se celebra en altres ciutats mediterrànies, ja no és tan ambiciosa, i en poques ocasions es recorda des d’aquí. Però hi va haver un moment en què a Barcelona es va programar un esdeveniment des de la multidisciplinarietat, que va provocar contacte entre creadors d’àrees properes, on la capitalitat de Barcelona i l’interès de la ciutadania es van conjugar. Ah!, i busqueu a l’arxiu digital o consulteu els catàlegs i reviseu la llista de participants. A la imatge, detall del programa de la Biennal de Barcelona.