Domènec Fita. 90 anys

Els 90 anys de Domènec Fita (Olot, 1927) han de ser llegits com una oportunitat per apropar-se a un creador singular, l’obra del qual pot prestar-se a interpretacions lleugeres o equivocades, perquè, a part de ser un gran treballador en tots els dominis de la plàstica, és un artista que s’ha plantejat el fet artístic com un qüestionament de l’existència. Fita ha treballat la pintura, el dibuix, l’escultura, la ceràmica, el vitrall, la joieria i la pintura mural. Però si haguéssim de definir una disciplina en la qual pensament i obra s’acoblen d’una manera més ajustada diríem que és l’escultura, pràctica que encarna el paper més humanista del seu treball. Podríem dir que l’escultura reflecteix el caràcter més existencial i vivencial de l’obra d’art, tal com ell ho reflecteix als seus escrits de postguerra: “Vull tenir consciència del que soc, dels meus actes i les meves obres.” L’escultura és també una disciplina de modelatge, feta de matèria i corporeïtat, a semblança de l’home i en què compta la forma i els materials. La seva condició física és indissociable de la seva humanitat. No hi ha il·lusionisme com en la pintura, hi ha realitat. Recordem que el pintor Barnet Newmann deia que l’escultura és allò amb què topem quan prenem distància per contemplar una pintura. Camins de sortida. Per als artistes joves de la postguerra com ara Domènec Fita era difícil trobar camins de sortida i un d’aquests era la restauració d’esglésies, la pintura mural i l’escultura religiosa. La restauració de les pintures murals de Sert a la catedral de Vic van ser un punt de partida per refer la iconografia religiosa a les esglésies del país. També va ser una opció per a Frederic Marés, mentor de Fita i director de l’Acadèmia de Belles Arts Jordi, o per a Antoni Vila Arrufat. Fita parteix d’un classicisme manifest que deixa escrit als seus apunts dels anys cinquanta: “M’agradaven Clarà, Maillol, Bourdelle i d’altres”, però molt aviat s’interessa per una visió menys apol·línia de la vida, i entren en la matèria escultòrica l’angoixa i el dolor, el patiment de la matèria i de l’existència que ell projecta en un expressionisme colpidor que es fa molt patent al Crist jacent (1958) d’alabastre de la catedral de Girona. Com a artista sempre ha tingut la recerca i l’experimentació com a horitzó vinculat a l’esperit de superació i a l’exigència d’anar més enllà dels reptes assolits. Aquesta voluntat de superació es fa encara més palesa després del greu accident que tingué el 1953 i que li afectà la medul·la i la mobilitat. Però va saber convertir aquest fet advers en una nova tensió artística i en una renovada fe en l’individu: “Tot val perquè la creativitat no s’ensopeixi i l’esperit es torni fort, vibrant davant del que ens envolta. Un descontrol conscient de l’ésser i la matèria, l’espai pictòric o escultòric, aspectes que foren negatius, els considero positius perquè la tensió i l’aportació són una exigència volguda d’adquisició personal i comunicativa per als altres.” Ens equivocaríem si penséssim que Fita ha estat un artista de l’art religiós. Prenent com a referent Kierkegaard, dona prioritat al fet d’existir sobre el fet de conèixer, i a l’avaluació de l’individu i la subjectivitat com a valors d’un estadi religiós. Aquest existencialisme també l’ha reflectit en la pintura i en els relleus. Des de final dels anys cinquanta i fins a principis dels setanta desenvolupa una abstracció orgànica, espiritual, amb l’experiència matèrica que recorre tot Europa, el que reflecteixen conjunts d’obres que apareixen amb el títol de Mons orgànics (1959), Matèries (1962), Fustes (1971) o Draps (1971). Domènec Fita no defallirà. Al mateix temps que fa aquesta incursió orgànica i matèrica també desenvolupa un seguit d’obres i relleus basats en l’empremta d’objectes i natura. Aquesta experimentació s’expandeix en l’ús dels materials, el guix, el ciment, l’alumini, la fibra de vidre,... i en la incorporació de les eines. Matèria i eines fan un maridatge perfecte en el trànsit d’una època marcada pels oficis a una altra, en què el que compta és la descoberta de nous materials i nous processos industrials. I Domènec Fita no defallirà. Al contrari, s’adscriurà a les novetats materials que aporta el segle XX per jugar amb l’atzar dels materials industrials inexplorats, i empaquetarà en plàstic les escultures en guix, seguint la petja del nouveau réalisme francès. Escultures femenines. Una de les experiències més celebrades pels crítics, i especialment per Alexandre Cirici, van ser les escultures femenines en poliuretà pigmentat de color i a mida natural realitzades a l’entorn del 1973/74. Fita mantingué en aquestes escultures de forma clàssica i matèria industrial totes les imperfeccions del procés dels emmotllats, especialment les rebaves de la matèria com a acceptació de l’atzar. A propòsit d’aquestes obres, Cirici escrigué: “L’atzar físic de la peça material del poliuretà de l’obra dialoga amb l’atzar biològic de la dona emmotllada [...] La conclusió és que els accidents preserven les figures de semblar mortes i els emmotllats preserven els accidents d’ésser desencarnats. El misteri del nu ens atrau. El de les nafres ens arriba fins al confí de la repugnància. Hi ha la pau i la violència. La vida i la destrucció.” Fita ha posat la recerca al davant de la seguretat, s’ha encarat al futur amb totes les dificultats que comporta mantenir la creativitat des d’una cadira de rodes, i ho ha fet amb la força del pensament i de la generositat que una vida artística requereix. A la imatge, detall d'Autoretrat, 1993 de D. Fita.