"Adolf Loos. Espais privats" al Museu del Disseny

El Museu del Disseny de Barcelona presenta del 14 de desembre al 25 de febrer del 2018 "Adolf Loos. Espais privats". Com enfrontar-nos a un arquitecte que publica la revista L’altre. Introducció de la cultura occidental a Àustria i alhora anima tothom a acceptar el seu propi mal gust? Que dissenya un gratacel en forma de columna dòrica però que a la vegada advoca pel funcionalisme constructiu més avançat? Que realitza la conferència Ornament i crim però que no té reserves a l’hora d’adornar les cases amb catifes perses? I que grava a la seva tomba “Adolf Loos, que va alliberar la humanitat de treballs inútils” com a sentència final? Personatge paradigmàtic del complex escenari de l’Europa del 1900, Adolf Loos (Brno, 1870-Viena, 1933) va sintetitzar, millor que ningú, gran part dels debats sobre les formes de vida que conduirien el Vell Continent cap a la modernitat. Ara, el Museu del Disseny de Barcelona recupera aquest pioner de l’arquitectura moderna en l’exposició Adolf Loos. Espais privats, que, sota el comissariat de Pilar Parcerisas, proposa un recorregut per l’obra i el context literari, arquitectònic i filosòfic de l’home que va introduir, per primera vegada a Europa, els principis de l’arquitectura racionalista i funcional sorgits a l’Escola de Chicago; una arquitec-tura de línies simples, privada de decoració i en diàleg amb l’esperit del temps, que xocarà frontalment amb els historicismes eclèctics que havien envaït la societat urbana europea de finals del segle XIX. Situat a cavall entre la Secessió Vienesa de Hoffmann i Olbrich i el racionalisme arquitectònic de Le Corbusier i Van der Rohe, Loos va entendre ràpidament que l’home modern havia de viure de manera radicalment moderna –tot i que per assolir-ho hagués de rebel·lar-se contra la societat conservadora de l’època. “Em van entregar un document en el qual se’m prohibia construir un edifici a causa de la seva simplicitat i, per tant, la seva lletjor. Vaig tornar a casa feliç i satisfet”, explica. Una rebel·lió que, en lloc de mirar cap a l’espai públic, fixaria l’atenció cap a l’espai interior desproveint les façanes de tot element accessori que no respongués estrictament a l’ordenació espacial interna. “No dissenyo plantes, façanes o seccions, dissenyo espais.” I és en aquest disseny tridimensional de l’espai –el Raumplan–, on rau el seu gest revolucionari: partint del cub, la casa es projecta des de dins, tractant cadascun dels espais segons el seu ús específic i tenint en compte criteris de funcionalitat i comoditat que s’adaptin a les necessitats quotiadianes, i també intel·lectuals, de l’individu modern. Un cop alliberat l’espai de la tirania del pla, sorgiran ambients d’altures diverses situats a diferents nivells de la casa que s’intercomunicaran mitjançant zones de transició. Partint d’una actitud crítica envers la pràctica arquitectònica –que entenia com una eina per transformar la societat–, Loos va rebutjar el formalisme evasiu i la perversió de l’ornament tant en l’arquitectura com en la producció d’objectes d’ús. En canvi, va reivindicar la bellesa dels materials naturals com ara la fusta, el marbre i els teixits, i la saviesa funcional de la tradició artesana no ornamental. Per això utilitzaria mobiliari del passat que continuava donant resposta a les necessitats del moment. Una depuració de formes que obeïa no només a criteris estètics, sinó també a una optimització dels processos de producció. Revolucionari per als conservadors i clàssic per als moderns, Loos va integrar el llenguatge romà, la tradició autòctona i la revolució arquitectònica americana per configurar el seu ideari pragmàtic. Un ideari que, des de l’espai domèstic, havia de portar l’individu contemporani a un nou estadi de llibertat personal. A la imatge, Adolf Loos. Schreibtisch. Museu del Disseny.