Alberto Gil Cásedas a Piramidón, Centre d’Art Contemporani

Del 24 de novembre al 26 de gener del 2018 Piramidón Centre d’Art Contemporani presenta l’exposició 842’ 36’’. Lijar un lienzo en blanco, d’Alberto Gil Cásedas. 842’ 36’’ Lijar un lienzo en blanco neix de la recerca de l'artista durant l'últim any al voltant del concepte de Leucofobia, el pànic del creador al moment en que aquest s'enfronta al paper o al llenç en blanc. En aquest cas -tal com suggereix el títol- el llenç en blanc és el punt de partida i el punt d'arribada, utilitzant les possibilitats quasi infinites que aquest ofereix, en paraules de R. Rauschenberg: “An empty canvas is full”. 842’ 36’’ parteix de polir un llenç en blanc, on la imprimació de la tela es converteix en el fil conductor i en la matèria plàstica per a la producció de l'obra. És a dir, la imprimació funciona com a pintura per oferir tres visions o exercicis entorn del llenç en blanc, parlar de pintura sense ser pintura, adoptar la posició de pintor sense ser-ho. Aquestes tres visions que podem veure en la mostra són: en primer lloc, 47’ 53’’ Lijar un lienzo en blanco: 8,28º, que reprodueix la imatge del bastidor en l'angle descrit en el subtítol; en segon lloc, 373’ 25’’ Lijar un lienzo en blanco: 90º, que mostra tota una escala de grisos en format d’instal·lació col·locat sobre una de les cantonades de la sala, com a símbol del procés continu i exponencial de sostreure la matèria de la tela i remetent a l'acte de la pinzellada; i en tercer lloc, 421’ 18’’ Lijar un lienzo en blanco: Volumen de producción descobreix l'excedent obtingut del frottage realitzat en les dues peces anteriors, que acaba materialitzant-se en un rellotge de sorra amb una quantitat minúscula de pols de paper de vidre i d’imprimació inversament proporcional al temps invertit en el seu procés. El llenç en blanc polit, matriu de totes les peces presentades, dóna títol a la mostra juntament amb el temps emprat en la producció. Ofereix, a més, una reflexió sobre el temps que un dedica a contemplar, visualitzar, analitzar i projectar una idea sobre l'espai en blanc del llenç. Una vegada més, Gil parteix de l'experimentació amb processos repetitius. Un exercici mecànic -a priori absurd- que posteriorment omple de contingut fent reflexionar a l'espectador a través de l'impacte  que genera el conjunt plàstic. El resultat, una nova metàfora al voltant del temps perdut i  les possibilitats estètiques i intel·lectuals d'allò aparentment intranscendent.