Radicals lliures: Art i poesia a la natura

Vam entrar a l’espai obert de l’exposició Microgrames, un projecte de l’artista Alícia Casadesús amb el poeta Toni Clapés, un cap de setmana de quatre variables: del teixir, del lloc, del mur i del núvol. Les campanes del bestiar s’escampaven lliures. Les aglomeracions habituals el dia d’una inauguració, dringant les copes al mig d’un núvol de paraules socials que res no veuen, eren substituïdes per la presència d’una natura vivaç, atenta als canvis cíclics de les estacions, com quan les tendències estètiques muden el paisatge de l’art fora de les cròniques del diari i la crítica de l’art. En posar els ulls als peus damunt d’un itinerari, l’art respira i s’oxigena, alena. Ningú no hi tenia, allà, cap responsabilitat de sobrevigilància: ni forces de seguretat, ni sistemes de control d’entrada. Cap obra no havia arribat amb una empresa de transport especialitzada, ni certificada amb els fulls signats per doble, de porta a porta, amb les clàusules d’assegurança. No se’ns donà cap full sota autorització i alt cost de part d’alguna societat fiscalitzadora dels drets d’imatge. Cap resum avançava la informació abans de veure l’obra, ni cap periòdic havia publicitat el que s’esdevindrà als nostres ulls en trànsit. Tampoc trobàrem joves esclaus a l’assalt del visitant a punt de pedagogia. Res, cap rastre previ de les indústries de la cultura que segresten el silenci de l’art, la seva sociabilitat humanista i la lliure interpretació. Sense cap instrucció prèvia vam entrar dins l’art, un art confós amb la natura. Enllà, un munt de pedres, com una fita al llindar, i, al damunt, un ressò dels mots en el blanc de la calç, que llegíem només d’arribar: “Imagina.” I és així que la percepció s’obria i, alhora, s’alliberava del sistema i del cànon de l’art quan surt de les limitacions de l’espai museu-galeria-fàbrica. Massa sovint la presència de l’art es veu constrenyida sota l’aparent grau zero de la decoració, sota la llosa de la informació, sota la dada del consum de visitants, sota l’afany del poder de la història. A l’interior del paisatge, s’esfilagarsava un poema. El fil, com una nota de silenci, s’allargava fins a la trobada d’un mot nou, que anava per lliure camp a través. Érem l’acció de la paraula en el paisatge. Sortint del camí, com qui surt de la història de l’art, s’abraçaven en diàleg la paraula del poeta en el temps i la imatge de l’artista en l’espai. Un art en el punt de fuga i la perspectiva. Entrava la música entre els arbres i el vent. A dalt, al cim, el recinte de l’art: la buidor de la religió i el buit del cànon de l’art. El perímetre de l’ermita de Sant Miquel de Serarols va ser intervingut tot embolicant-se amb fil blanc, com la paraula nua que nua un núvol de silenci. Espai del silenci per a la paraula i la imatge. Dins, al fons de la nau, a la pantalla en blanc o pintura format paisatge, es projectava l’exterior de l’interior: una noia asseguda en un tamboret envoltada per fils. El cos com un núvol de paraules de silenci. A la imatge, Micrograma “del núvol”, d’Alícia Casadesús. Foto: Ronald Stallard.