La relació entre ciutat i cinema a La Virreina

Fins el 22 d'abril de 2018, La Virreina acull l'exposició Mals carrers. Una mirada antropològica a la relació entre cinema i ciutat. La relació entre la ciutat i el cinema és tan vella -o tan nova- com aquest últim. No en va, la que es considera la primera obra cinematogràfica, La sortie des ouvriers de l’usine, gravada el 19 de març de 1895 pels germans Lumière, mostrava la sortida d’un grup de treballadors, la majoria dones, d’una fàbrica de Lió. La importància, en la determinació de les formes i les característiques de les ciutats, del procés d’industrialització viscut per alguns països de l’hemisferi occidental, queda recollida per autors d’obres contemporànies molt rellevants. Entre aquestes destacarien, per la seva perspectiva analítica, Contribució al problema de l’habitatge, de Friedrich Engels, o les obres que geògrafs com el francès Élisée Reclus van anar publicant al llarg dels anys. Anteriorment, ja hi havia hagut intents, davant els progressos i els efectes del capitalisme industrial triomfant, de plantejar dissenys urbans més humans vinculats a l’entorn rural i a la natura, els quals, a més, normalment anaven acompanyats de projectes de creació de noves societats. Precisament, els casos de socialistes utòpics com Étienne Cabet o Robert Owen inspirarien enfocaments més realistes i, sobretot, més acceptables per als poders burgesos, com la ciutat jardí d’Ebenezer Howard. Sens dubte, és a partir d’aquest moment que les ciutats viuen una nova edat d’or. La necessitat de mà d’obra per proveir un nombre de fàbriques que no parava de créixer va atreure i concentrar una gran quantitat de població pagesa, que, tot d’una, va veure transformada la seva realitat quotidiana. El paper del cinema com a notari dels canvis socials continuava vigent. N’és un gran exemple l’obra The City (La ciutat), que, amb guió de Lewis Mumford, es va produir el 1939 per a la Fira Mundial de Nova York. No obstant això, va ser a partir de les intuïcions de filòsofs com Michel Foucault o Henri Lefebvre que l’urbanisme va començar a ser analitzat en clau crítica, és a dir, com a ciència destinada a ordenar la ciutat i la vida urbana al servei del poder capitalista. N’és una prova la potència, la influència i l’acceptació del moviment arquitectònic racionalista, el principal baluard del qual el trobem en la figura de Le Corbusier. La seva elaboració funcional, fortament influïda per l’herència de la revolució industrial, proposava una ciutat dividida en quatre parts segons criteris organicistes: viure, treballar, circular i descansar. Fills i nets d’aquesta concepció són les grans urbanitzacions de l’extraradi i els polígons d’habitatges que van sorgir a gran part d’Europa i els Estats Units a partir dels anys cinquanta del segle passat, els mateixos que s’han utilitzat repetidament -i dels quals s’ha abusat- com a platós cinematogràfics per excel·lència en pel·lícules que han acabat formant part de la història del cinema, o no. Més tard, amb l’ajuda de la televisió, el cinema va continuar exercint la seva funció d’explicar què passava amb les persones que vivien sota un disseny utòpic de realitat urbana que desconnectava les esferes socials en un intent de simplificació al servei del capital. De vegades, es tractava d’autèntics malsons que intentaven no tan sols mostrar la disposició d’una estructura social construïda a imatge i semblança de les classes mitjanes, sinó també estructurar -o més ben dit controlar-, determinats grups socials que quedaven ressagats en societats cada vegada més desiguals i segmentades. L’al·legoria de la diferència i la quotidianitat que evidenciaven sèries de televisió mítiques com La família Addams o Els Picapedra, o el profund tedi existencial reflectit en pel·lícules com El graduat, posaria clarament en relleu les contradiccions d’aquestes noves àrees urbanes. La dècada de 1970, amb la irrupció de l’última i vigent versió del capitalisme, el neoliberalisme, té en les ciutats un paper protagonista. El reequilibri del paper de l’estat, el pas de l’exercici del control social mitjançant la provisió de béns i serveis col·lectius a la posada en marxa d’un sistema amb una marcada responsabilitat individual i una resposta punitiva, queda plasmat en la cura i la consideració de l’espai urbà com un generador de plusvàlues. Això porta determinades àrees de la ciutat a l’abandonament més profund, mentre que altres, les més cèntriques, són objecte de neteja i higienització. Parlem del Nova York de Taxi Driver i Districte apatxe i, de manera més recent, de les perifèries de París que apareixen a La Haine (L’odi) o fins i tot de l’extraradi de Madrid de Barrio. En definitiva, cinema i ciutat, així com després televisió i ciutat, imatges i ciutat, són fenòmens que van néixer junts i que fa dècades que s’alimenten l’un de l’altre. No obstant això, és important remarcar que la relació entre cinema i ciutat no es pot entendre a fons sense considerar la relació d’aquesta última amb els seus elements constitutius, és a dir, l’urbanisme, l’arquitectura i, sempre en primer lloc, l’anomenada «conflictivitat social», l’escenari per excel·lència de la qual no és altre que el carrer. Però no pretenem fixar-nos en la conflictivitat que -difícilment- pot sorgir als «espais públics» de la ciutat contemporània, espais profundament normativitzats i estratègicament depurats de tota presència indesitjada i connotació negativa. Es tracta, més aviat, d’entendre el carrer en la seva essència intrínseca i naturalment conflictiva, sòrdida, mesquina, sinistra i cobdiciosa, tal com va ser retratat de manera immillorable a les novel·les de Raymond Chandler i portat a la gran pantalla per Martin Scorcese amb obres mestres com Mals carrers.