Bloc del transeünt: El compromís en temps de guerra

Escric aquest text, amb retard, el dia de la vaga general del 3 d’octubre. Aquest matí hem tallat la ronda litoral a Cornellà. I ara he obert l’ordinador. Els amics de la revista Bonart havien de tenir el meu article ja fa dies. I jo he estat incapaç de pensar en un tema i de desplegar-lo. Tot el mes de setembre ha estat ple de tensions, en les més altes instàncies institucionals, suposo, i en les més altes instàncies democràtiques, això ho sé, el carrer, les xarxes. En un clima així és tan difícil concentrar-se, posar-se a escriure. Acabo de llegir, ara mateix, que l’Àlex Rigola ha dimitit com a director de Teatros del Canal de Madrid per la brutal violència exercida contra els catalans diumenge passat. Diu que no pot continuar en un càrrec que depèn d’un govern del PP. Això em fa pensar en el malaurat silenci que el món de la cultura ha mantingut des de fa tant temps amb tot el que ha passat, a Catalunya i a Espanya. Silenci, a Catalunya, d’artistes i pensadors respecte a les derives de les polítiques culturals en les nostres institucions. A la Generalitat, tres consellers de Cultura convergents en quatre anys, cadascun d’ells aferrats al poder i fent feina per als seus amics, mantenint estructures i persones malsanes. I, dins de la conselleria, també el silenci: els funcionaris assentint a cada canvi, sense desobeir mai res. Als ajuntaments, amb el de Barcelona al capdavant, el mateix: hem callat i callem a cada regidor obtús i incapacitat per pensar en una cultura democràtica i participativa que els partits polítics hi col·loquen. Silenci respecte a Espanya. Sí, la setmana abans de l’1 d’octubre van sortir alguns manifestos de gent de la cultura defensant el dret de votar de la població catalana. Sortosament, el manifest de la PAAC era més contundent. Vam anar a una concentració, però érem pocs, “és el que hi ha”, deia el mestre Francesc Torres. La cultura és de qui la treballa, sempre dic. Però si qui la treballa no fa gestos a favor de la llibertat i de la democràcia, la frase acaba sent un eslògan buit. Quan surti aquest article publicat, i alguns l’esteu llegint, no sé què haurà passat al meu país. La indignació per la repressió exercida per les forces policíaques encara és a flor de pell, potser haurà anat a més. I em pregunto què ens passa, a la gent de la cultura, on són els nostres gestos per a defensar, abans que res, en temps de pau, l’espai de debat que ha de ser el nostre àmbit de treball. I on són, encara més, els nostres gestos i el nostre compromís en temps de guerra. Sí, ja sé que exagero, que hauria de posar temps de conflictes. Però això seria un eufemisme perquè encara tinc clavades al cap, mentre acabo aquest text, les imatges de sang, cossos llançats violentament per terra, plors i angoixa, molta angoixa, que van generar uns energúmens manats per uns energúmens enjoiats que venen dels temps del franquisme. Gràcies, Rigola. El teu gest no l’oblidaré mai. A la imatge, foto de portada d’“El Punt Avui” del dia 2 d’octubre del 2017. Foto Juanma Ramos/El Punt Avui